dijous, 24 de desembre de 2009

GRÀCIES, RECORD I BONES FESTES


Moltes gràcies a tots els que visiteu el bloc i a tots els que hi heu participat i hi participeu d'una manera o altra. Un record emocionat també per als que no hi són i ens acompanyarien amb il·lusió aquests dies, com havien fet sempre, per als que no van tenir temps de veure blocs ni de viure aventures literàries que els haurien fet somriure amb alegria, amb aquella alegria franca i intensa dels que estimen.

Amics i seguidors, molt bon Nadal! Que els Reis siguin generosos i que cada dia del 2010 sigui ple d'aquells petits triomfs que fan la vida delitosa i magnífica.

dimecres, 16 de desembre de 2009

VESPRADA A HOSTALRIC

Ahir, amb el cel ja ben fosc, vam fer cap a la biblioteca d'Hostalric. Ens esperava la Neus i al cap de poc va arribar la Rosa: feia setmanes que el Club de lectura m'hi havia convidat per fer una xerrada sobre Hores prohibides, lectura del Club d'aquest desembre.
La veritat és que va ser un vespre fantàstic. Amb moltes dones, això sí, i moltes veus amb ganes de fer-la petar i de comentar la vida de Caterina i les Hores que va passar en un convent. De seguida van voler saber si la història era real o si tot plegat era ficció. M'han fet aquesta pregunta unes quantes vegades i sempre responc allò que diu en Màrius Serra, que els escriptors som una mica vampirs i xuclem la sang de tots els que són al nostre voltant. El que em va agradar més va ser em diguessin que hi havien plorat i que s'havien llegit el llibre en un matí i que, en arribar al final, havien tornat a començar i que... en fi, tot, em va agradar tot.
Què més volem els escriptors, si no és sentir que allò que hem escrit en la intimitat, gairebé sempre sols, ha fet que els lectors s'hi emocionin? Com a lectora, m'agrada viure les novel·les que llegeixo, capbussar-m'hi, no sentir res del que em diuen a casa perquè sóc dins de la història explicada. Si he aconseguit això des de l'altra banda, des del costat dels qui colpegen tecles a l'ordinador posseïts per l'escriptura, em sento satisfeta.
La trobada va ser, doncs, magnífica. Si em llegiu, amic i amigues del Club de lectura de la Biblioteca Modest Salse d'Hostalric, sapigueu que va ser una tertúlia rodona i plena. Us en dono les gràcies. El vostre entusiasme s'encomana!
I gràcies també pel xeflis (oi que va sortir aquesta paraula?) de després de la literatura. A més de satisfer la gana literària, tots plegats vam satisfer la gana física, el rau-rau, vaja, que és més entenedor i més bonic.
Ja tinc ganes d'haver acabat i d'haver publicat una altra novel·la (com si fos tan sezill, oi?) -sóc impacient, ja us ho vaig dir- només per poder tornar a estar amb tots vosaltres.
Neus, Rosa, amic i amigues del Club, una abraçada i que la lectura i l'escriptura us continuïn fent tant de profit.

divendres, 11 de desembre de 2009

MÉS HORES PROHIBIDES




Tres activitats de la setmana que ve, última setmana abans de les vacances de Nadal i per això ben moguda, tindran relació amb Hores prohibides.


En primer lloc, dimarts, dia 15, a les 19 hores, em trobareu a la biblioteca Modest Salse, ja que m'han convidat a la sessió que aquell dia fa el club de lectura d’Hostalric per comentar Hores prohibides, cosa que, és clar, em satisfà molt perquè no hi ha res millor que parlar d'allò que has escrit en la intimitat amb els lectors. Des d'aquí, moltes gràcies per la invitació!

El mateix dia quinze finalitza el termini per presentar els microcontes al joc de lletres de Nadal que, amb molt d'encert, convoca el bloc tumateix llibres i que regala, entre altres, un exemplar dedicat d’Hores. Si teniu ganes d'escriure, encara hi sou a temps!

Finalment, divendres, dia 18, assistiré a l’entrega del premi literari de Salt El setè cel perquè Hores prohibides ha estat de les novel·les més votades i ha quedat entre les cinc finalistes. Moltes gràcies a tots els que m'heu llegit!

dilluns, 7 de desembre de 2009

MINORIES I SOLDATS


Massa dies fa que, posseïda i obsessionada i arrossegada per la quantitat de feina i les ganes boges d’enllestir-la, no escrivia en aquest bloc. M’hi duen de nou justament nou relats. Nou relats de lluita que s’apleguen en un volum primet amb portada de tons negres i lletres roses, d’un rosa fosforescent, que destaquen paraules clau: el Llibre de la Marató, “vull saber contra què lluito”.

Es llegeix de pressa, aquesta miscel·lània feta de col·laboracions desinteressades. Passa xuclant. Des de Lolita Bosch, que obre el recull amb un escrit de no ficció –que no fa conte, vaja, amb els ets i uts d’un conte, vull dir– fins a Màrius Serra, que en la línia de Quiet, el tanca, passem per Camps, que riereja un xic amb blaus i Maries (i no per la nova sèrie del canal català); passem per Monzó, que aprofita un text publicat a La Vanguardia; i passem per Andreu Martin, que sap crear un relat tendre i colpidor, amb joc de paraules inclòs.

No ens oblidem de Jordi Sierra i Fabra, que ens vol fer creure en l’esperança; ni de Manuel Baixauli, que juga amb el temps; ni del discret Rafel Vallbona; ni d’Eloi Vila, que fa el conte dins del conte i ens té reservada una sorpresa.

Després de la pols que s’ha aixecat amb la controvèrsia sobre la qüestió lingüística de la minisèrie Les Veus del Pamano (feu-me cas i llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet, que passa la mà per la cara a la producció televisiva mil cops), després de defenses i acusacions, doncs, sembla que algú n’ha après una mica i ha pensat a incloure en aquest Llibre de la Marató alguna parla més que no sigui el català central. Ja era hora.

Set mil malalties minoritàries, en fi. Quasi desconegudes. A vegades sense nom (“la força cultural dels noms és terrible”, diu Màrius Serra). Set mil guerres. Fem-nos una mica soldats.

Acabo. Ja m’aixeco i vaig al menjador. Obro la capsa i trec el disc. Mentre el poso no puc evitar taral·lejar aquest Sailing que Pep Sala canta en la nostra llengua. Hi barrejo l’anglès i em sento un xic partida perquè tant m’agrada l’original com aquesta nova versió de Navegant, que la fa més propera. I encara penso en l’Estimada Maria d’Esperança Camps, com un dia de fa molts anys, massa anys fa, pensava en la Maria del Te deix, amor, la mar com a penyora. Fem-nos soldats, deia, i lluitem plegats per plantar cara al dolor. Ells i elles han escrit. Llegim-los. Llegim-les.

dimarts, 17 de novembre de 2009

COL·LOQUI INTERNACIONAL SOBRE L'EXILI








Preparen a la Jonquera un gran col·loqui internacional sobre l'exili

Amb una conferència sobre Agustí Centelles, Miquel Berga serà un dels participants de l'ambiciós col·loqui internacional Reflexionant l'exili que organitza el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Mume) i que se celebrarà en aquest mateix museu el 20, 21 i 22 de novembre vinent com a culminació del setantè aniversari de l'inici de l'èxode republicà.

Segons explica el director del Mume i del col·loqui, Jordi Font, aquest esdeveniment pretén aportar un enfocament original a partir de la interpretació de l'exili, sense oblidar els aspectes historiogràfics, des de disciplines com ara l'art, el cinema, la literatura o la memòria oral. Es tracta de fer una reflexió global sobre allò que va significar l'exili més que no pas l'aportació de noves dades. Així, al costat d'autoritats en la matèria sobre la història de l'Exili com Geneviève Dreyfus-Armand, exposaran els seus punts de vista especialistes en cinema, com Àngel Quintana, la professora d'estudis culturals de la Universitat de Londres, Mari Paz Balibrea, i la filòsofa Fina Birulés.
El col·loqui es dividirà en tres grans blocs que analitzaran l'exili des d'una perspectiva històrica, des de les seves expressions artístiques i, finalment, abordant la memòria i el testimoni. El col·loqui, la inscripció al qual costa 30 euros, no és només obert a especialistes sinó al públic en general, i la voluntat de la direcció, segons exposa Font, és «que tingui un caràcter transfronterer». Les ponències seran aplegades en un llibre que, en català, publicarà l'editorial Afers, mentre que Mare Nostrum ho farà en francès.

Extracte de la notícia del diari El Punt (5-6-09)

dijous, 5 de novembre de 2009

NÚRIA ESPONELLÀ GUANYA EL NÉSTOR LUJÁN

Núria Esponellà guanya el Néstor Luján de Novela Històrica 2009 amb 'Rere els murs'

Moltes felicitats a la Núria que acaba de guanyar el premi Néstor Luján. Quatre anys de feina són moltes hores vivint la novel·la! I és que l'obra s'ho val, tant per la bona i extensa documentació, com per la reivindicació de la terra (qui havia situat una intriga a Sant Pere de Rodes abans?), com per la pròpia història del protagonista. Èxit de vendes assegurat!

http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/rere-els-murs_11413.html

dimarts, 3 de novembre de 2009

LA PARELLA


La taula de marbre de l’Antiga és plena d’engrunetes. La Maria Clàudia mira la porta verda de la granja cada vegada que s’obre i amb els dits nerviosos va fent miques trossets de molla de l’entrepà de truita que li acaben de portar. Ha arribat aviat, volia ser la primera, triar taula i, asseguda, veure’l entrar.
Quan la cambrera li ha demanat què volia, ha dubtat. No és que no ho sabés, no. Tenia por que si li ho deia com havia après feia quatre dies al curs, la noia no l’entengués. Al cap i ala fi, entrepà no és tan fàcil de dir. I si l'altra se’n reia? I si li feia repetir? Demanar un bocadillo ha estat molt més fàcil, però un cop més li ha sabut greu no tenir el valor de llançar-s’hi i de dir fort i alt, en català, el que volia.
Ell no acaba d’arribar mai més. Només s’han vist un cop i no sap què li dirà. I després, la vergonya. “Com estàs? De què fas? On vius?” Totes les preguntes que li vénen al cap li semblen inadequades, quatre bajanades, ximpleries, menudeses. I com li podrà contestar sense que se li entortolligui la llengua, sense quequejar, sense quedar vermella com un tomàquet? No ha tingut temps de passar per casa i hauria volgut arreglar-se un xic més, perfumar-se, pentinar-se, potser encara hi és a temps si va un segon al lavabo. I la taula plena d’engrunes.
D’una revolada s’aixeca, passa la mà pel marbre fred uns quants cops i, amb la taula neta, es gira i fa el primer pas per arribar al final del local a la dreta. Però no té temps d’arribar-hi. Encara no ha caminat ni mig metre, que sent una mà forta i decidida a l’esquena. Li ve suor de cop i molta calor, tanta que s’ha de treure el jersei de seguida, abans de dir res. La pell morena, brillant i sedosa de l’escot queda al descobert i el cabell, que estava recollit en una cua fluixa, es deslliga amb el gest de passar la roba pel cap i cau gràcil sobre les espatlles. Somriu i li surt un hola, Jordi fluixet mentre tots dos s’asseuen.
No sap què dir, com començar, però ell trenca el gel i li explica que arriba un xic tard perquè el nét l’ha entretingut, que dimarts que ve serà puntual i que li sap greu, però que a la seva edat res de córrer. I riuen, la por es va fonent i la Maria Clàudia s’hi atreveix: “Quants anys té, el seu nét?” Se sent feliç. Li ha sabut dir i ell li contesta com si es coneguessin de tota la vida. En poca estona l’avi li ha cantat totes les gràcies del menut i ella li ha ensenyat la foto del seu nebot petit i li ha explicat com n'és, d'entremaliat. I pensa que sí, que ha fet sort de trobar una parella lingüística.
Quan surten al carrer, una turista amb un plànol rebregat a les mans se’ls acosta i els demana on és l’ajuntament. És senzill. Ho pot fer, ara n’està segura, i mentre li respon “aquí davant mateix” no sent el vent fred de desembre, tan diferent del que per Nadal bufa al seu país, els llums que guarneixen la plaça li semblen molt més bonics que abans i a cada paraula que diu li neixen roses a l’ànima.

A tots els voluntaris lingüístics, a tots els aprenents i a tots els alumnes que s’esforcen per viure i fer viure la nostra llengua.

dilluns, 2 de novembre de 2009

CINEMA A CASA: UN CLÀSSIC


DE L’ESCRIPTOR EN CRISI AL PASSADÍS DEMONÍAC

Que la literatura i el cinema tenen una relació estreta, ho demostren a hores d’ara milers d’adaptacions, lliures o fidels, bones o dolentes, de novel·les gairebé sempre carregades d’èxit que directors agosarats decideixen dur a la pantalla. Basada en l’obra homònima d’Stephen King, El resplandor n’és un exemple. Un exemple reeixit, hauríem de dir. Un exemple gairebé de culte.

El resplandor, dirigida per Stanley Kubrick el 1980, explica la història d’un escriptor en crisi (Jack Nicholson) que aprofita una feina de vigilant en un hotel de muntanya i s’hi aïlla amb la seva família per trobar les muses que fa temps que ha perdut. Un cop allà, la pertorbació obsessiva i infernal s’anirà apoderant de tot. La idea de l’escriptor sense inspiració ha estat, de fet, un tema recurrent a la literatura que el mateix Stephen King reprèn anys més tard a Secret window, secret garden, obra que David Koeep converteix també en material cinematogràfic (La ventana secreta, 2004) amb un Johnny Deep-escriptor-assassí protagonista i un John Turturro papissot que al 1991 ja havia estat precisament un magnífic escriptor bloquejat a la inclassificable Barton Fink dels germans Coen, un altre film al voltant de la inquietud i el deliri davant la pàgina en blanc. Són pel·lícules, totes tres, amb certes coincidències no casuals si tenim en compte que, a més de la fal·lera homicida comuna, La ventana secreta es desenvolupa en una casa isolada al bosc i Barton Fink, igual que El resplandor i probablement inspirada en aquesta, centra els moviments dels personatges en un hotel solitari.

I és que els hotels desemparats de la mà de Déu –és un dir– són un escenari perfecte per a la bogeria malaltissa que desemboca en autèntica carnisseria. Recordem, si no, el motel de carretera de l’opressiva Els sense nom o el famosíssim escenari dels crims de Norman Bates a Psicosi. Tal com diu Hitchcock, referint-se a la mansió de Rebeca, es tracta d’assegurar-se que “la por s’hi quedarà”.

L’hotel de El resplandor és tan inquietant (per la seva perfecció, aïllament, buidor i calma aparent) com ho és tota la mateixa pel·lícula des del travelling inicial, amb el cotxe que ascendeix per una carretera de trànsit escàs al mig de muntanyes altes i gairebé inaccessibles (important el paper de la banda sonora), fins al gir final que ens mostra la foto en blanc i negre de Jack Nicholson-Jack Torrance-vigilant de l’hotel.

L’angoixa que El resplandor produeix a l’espectador, però, no ve de la foscor –paraula i ambient repetits a nombrosos films de terror–, sinó que Kubrick sap transmetre la por a través d’elements tan senzills com poden ser dues nenes bessones vestides de la mateixa manera al mig d’un passadís ben il·luminat. Ni tan sols el títol respira foscor. Ans al contrari, parla d’un resplendor, d’una llum (un sisè sentit?), que caracteritza el fill de l’escriptor que ha anat a viure amb els seus pares a l’hotel. El nen serà el primer a adonar-se de la tragèdia que es va viure en aquell hotel, tragèdia que fa que després ningú no vulgui acceptar la feina de fer-ne de vigilant durant tot un hivern. Torrance-Nicholson sí que l’accepta i, en una interpretació genial de l’expressiu actor, anirem vivint al llarg del metratge el seu camí ascendent cap a la paranoia, amb unes celles cada vegada més arquejades i un somriure cada vegada més maquiavèl·lic que Kubrick ens mostra en uns primers plans esfereïdors.

El resplandor és, en fi, una pel·lícula d’un terror calculat i progressiu que produeix ànsia, angúnia i neguit. I ho és tant pels intèrprets com per la manera com és filmada: el repetit recorregut del nen amb tricicle pels passadissos buits de l’hotel, per exemple, té l’espectador amb un llarg ai al cor esperant l’ensurt i la desgràcia en qualsevol moment. Mai més no ens semblarà innocent un passadís. Mai més no deixarem que el nostre fill hi jugui sol. Podria sorgir una pilota-trampa del no res o un parell de noietes més aviat gata maules que el convidessin amb fingida candidesa a creuar la temible frontera entre la vida i la mort.


Núria Martí Constans

dissabte, 31 d’octubre de 2009

GUANYADORS DEL PREMI CASERO

El Punt Comarques Gironines 31-10-2009

El gironí Josep Campmajó Caparrós va guanyar ahir la 29a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero, dotat amb 2.000 euros, amb la novel·la Olor de violetes. L'obra ha «fascinat» el jurat per «la seva potència verbal, la seva manera de jugar amb les paraules i de desfer els tòpics que aquestes a vegades transmeten» i també per «l'atreviment amb el qual parla de la vida, és a dir de la solitud, de l'amor, de la violència, del pas del temps, de la consciència de la mort», segons la portaveu del jurat, Imma Merino. L'obra finalista va ser Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras, el dietari d'una dona sobre la gestació del seu primer fill. Una tercera obra, Reformes, presentada amb pseudònim, va arribar també ben situada a la disputada final del Casero 2009.

La Planeta es va tornar a omplir ahir al vespre per acollir la cerimònia de lliurament del Casero, conduïda com és habitual per la seva ànima, Guillem Terribas, en representació de la Llibreria 22, com a entitat organitzadora. Ahir no va haver-hi personatge convidat, en contra del que és habitual, però l'acte es va obrir amb el divertit espectacle de circ al·lucinogen Ursula i Dimitri, de Los Galindos, en dues parts separades per una lectura de textos de Boris Vian en el 50è aniversari de la seva mort, dirigida per Pere Puig, que va acabar amb l'antihimne pacifista Le déserteur sonant sobre una selecció d'imatges de la seva vida.

De les 24 novel·les presentades a aquesta 29a edició del Casero, van superar la primera votació del jurat 14, que van quedar reduïdes a 7 en la segona votació. A la tercera i última votació van quedar com a finalistes Olor de violetes, del gironí Josep Campmajó Caparrós (1968); Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras (1977), que ja ha publicat les novel·les Tot serà blanc i Camisa de foc, i Reformes, presentada amb el pseudònim Ernest Lassale. Després de trobar-se «en una mena de cul-de-sac», el jurat va haver de prendre la decisió de votar cadascuna d'aquestes tres obres d'un a tres punts. El resultat va ser molt indicatiu: Olor de violetes, la guanyadora, va aconseguir 11 punts; Unes ales cap a on, la finalista, 10 vots; però Reformes es va quedar a les portes del pòdium amb 9 vots. «Les tres tenien mèrits per guanyar», va dir Imma Merino, que hi va afegir: «Aquesta és una de les edicions, sinó la que més, en què més he disfrutat com a lectora», en referència al bon nivell general de les obres presentades aquest any.

Responsable d'un bloc titulat [De fet], Josep Campmajó proposa a Olor de violetes una història amb diferents nivells narratius: comença amb la trobada del cadàver d'una dona al mar per part d'uns pescadors; continua amb la veu en primera persona de l'intern d'un sanatori psiquiàtric que va intercalant en el seu relat torrencial els haikus que ha trobat en un quadern robat a una de les infermeres; i en un tercer nivell irromp la veu de la dona morta del principi, que narra alguns dels seus somnis, a través dels quals es descobreix que, després d'haver estat víctima de maltractaments per part de la parella, ha optat per una solució radical i ha acabat ingressada al mateix sanatori que el narrador. Al final, tots tres nivells conflueixen.

El «boig» de la ciutat

Les bases del premi estableixen que l'editorial Amsterdam publicarà només l'obra guanyadora, però Terribas i Merino van demanar a l'editor que també publiqui els altres dos llibres. Anna Carreras, l'autora d'Unes ales cap a on –títol que cita un vers de Roger Costa-Pau–, que aviat vindrà a viure a Girona, va anunciar altres projectes literaris, amb la seguretat d'una autora que ja té un cert recorregut fet. Josep Campmajó, en canvi, és novell i ahir va sorprendre amics i coneguts que no sabien ni que escrivia. «El meu personatge està sonat, però ho exerceix i ho reivindica. Com El boig de la ciutat de Sopa de Cabra, jo també vull provar una mica aquesta bogeria, perquè això d'escriure m'agrada», va dir.

Per a més informació, podeu visitar el bloc de Roger Casero.

dijous, 29 d’octubre de 2009

SANT NARCÍS I LES MOSQUES

De vet aquí un gat
(...)

–Siseta, em dic Siseta i el dia del meu sant és festa grossa! Que no coneixeu la llegenda de les mosques i Sant Narcís? –diu la moscassa.

La mosca Xi Uang, la mosca Maria Eugènia Emília i la mosca Berta fan que no amb el cap. No en tenen ni idea.

–Resulta –comença la mosca Siseta– que fa moltíssim temps un rei francès va atacar la ciutat i quan els seus soldats van entrar-hi es van portar molt malament. Van robar, van insultar i van assaltar esglésies. Fins i tot van obrir un sepulcre i van trencar un braç a Sant Narcís. I llavors es va produir un miracle: van començar a sortir unes mosques gegants del cos del Sant que només pessigaven els francesos. Els enemics es morien tots al moment.

Just quan la mosca Siseta els acaba d’explicar això, la mosca Berta exclama:

–Ah! Oh! Ara ho entenc! Ja he resolt l’enigma de les mosques dibuixades!

I totes riuen molt.

–Sí, ens hem convertit en el símbol de la ciutat! –continua orgullosa la Siseta.

I la mosca Xi Uang, la mosca Maria Eugènia Emília i la mosca Berta se senten molt afortunades. Qui els havia de dir que serien tan famoses i tan estimades!

(....)

Les mosques, qui ho diria!, em van servir d'inspiració! Si voleu llegir el conte sencer, finalista de Vet aquí un gat, podeu anar a la portada del lateral.


dissabte, 24 d’octubre de 2009

CINEMA A CASA: LA JOVE DE LES ESPÈCIES


CIRERES, MADUIXES I MEL

Agafem una cara bonica. Afegim-hi la paraula màgia i donem a la mescla un toc d’exotisme. Un polsim de maledicció i unes engrunes d’amor. Música de ressò indi de fons i mascle seductor i protector en escena. Barregem-ho tot a poc a poc durant noranta-tres minuts i tindrem llesta La joven de las especias.

El film dels creadors de Quiero ser como Beckham embafa una mica, la veritat. Vinga mirades candoroses d’Aishwarya Rai en el paper de Tilo i vinga llavis entreoberts mentre prepara ungüents i pocions. Molt de color, això sí. Taronja, verd i sobretot vermell, vermell a dojo, que és el color de la sang i del cor. I poca cosa més: visions de bruixa bona al país de les oportunitats on qualsevol somni es realitza. Fins i tot el taxista indi apallissat hi troba la tendresa d’una veïna enamorada. És el triomf de la passió rosa i ensucrada.

Cap dubte que gastronomia i romanticisme s’han aliat d’altres vegades amb molt més èxit. Parlo de Deliciosa Martha, per exemple, creïble i sensual (oblidem-nos de la còpia made in Hollywood Sin reservas). O del realisme màgic de la premiada Como agua para chocolate, basada en la famosa novel·la de Laura Esquivel. Parlo fins i tot de Ratatouille, una bona història d’animació situada a La France amb crític gastronòmic amargat inclòs fins que tasta el plat típic de la Provença que, amb el mateix efecte de la magdalena de Proust, el transporta a la infantesa i el fa feliç.

Tófones que cuina Martha, pastissos sortits de la ploma d’Esquivel i rates amb albergínies i carbassons a les mans als fogons d’un restaurant de París: tot molt millor que espècies que parlen i tenen poder per decidir el destí de les persones. Una llàstima, en fi. Del tot desaprofitats el bitxo i la canyella i el fonoll i el coriandre. Mal per mal, potser hauria valgut més tornar a recórrer a les cireres confitades ben sucoses, les maduixes i les gelatines, llet a manta i mel, molta mel. Imprescindible, és clar, femella tipus Basinger amb barnús i ulls tancats asseguda al terra d’una cuina.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

CONTES AL BLOG


Es veu que aquesta necessitat comuna que sentim els que escrivim té una altra necessitat paral·lela que és la de ser llegits. Escrivim per això, per descobrir-nos i que ens descobreixin. En parlo llargament a l'article "Paraules inèdites" de la REVISTA DE GIRONA. Doncs, bé, si teniu ganes de publicar els vostres contes virtualment, no dubteu a fer-ho a Contes al blog, un dels blocs que gestiona Lluís Gil. Els tres últims publicats, que més que contes són microcontes, estan francament bé: amb aparença de divertimentos, saben despertar un somriure al lector. Si voleu també podeu treure el nas al bloc del Club de lectura Sant Narcís, on trobareu informació d'això i de moltes activitats culturals.
Els enllaços també són al marge dret d'aquest bloc, a Blocs amics. Animeu-vos-hi!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA

M'agraden les dones escriptores. Rodoreda, la primera. Maria Mercè Roca, M. de la Pau Janer, Marguerite Duras, Isabel-Clara Simó.

He tingut començat Els racons de la memòria, però, molts dies. S'estava a la tauleta de nit esperant-me i gairebé hi fa arrels. No sé ben bé per què n'he reprès la lectura (no m'enganxava com els altres de l'autora), però he arribat al final després de passar per les pàgines colpidores que parlen de la mort del fill i ha valgut la pena ni que sigui per les últimes lletres. Són les millors, les que diuen per què escriu. No m'ho creia quan veia la paraula: necessitat. No fa gaire vaig escriure a la Revista de Girona sobre el fet d'escriure ("Paraules inèdites") i repetia el mot, el defensava amb exemples: necessitat, necessitat. Rodoreda el fa servir també. No és res nou, doncs, ja ho sé. Però compartir-ho emociona.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

JAUME CABRÉ AL CLUB DE LECTURA SANT NARCÍS

Es posa dret i s’apropa al públic. Només amb aquest gest se’ns posa a tots a la butxaca. Jaume Cabré sap què ha de dir i com ho ha de dir. En té els genolls pelats, de parlar de les seves novel·les, d’explicar a lectors àvids d’informació privilegiada com s’ho ha fet per fer sortir un conill blanc i ufanós d’un barret d'escriptor.

Un any i mig feia que l’esperàvem. Un any i mig que Lluís Gil el va trucar per provar de fer-lo venir a Sant Narcís a compartir temps i històries amb tots els que no ens volem quedar només amb les lletres, amb la paraula escrita, sinó que necessitem la dita, la que surt de la gola de Jaume Cabré. Sort que en Lluís va ser tossut, tal com s’ha dit aquest vespre, entre rialles, perquè la vetllada ha estat magnífica.

Es posa dret i comença: la gènesi, com va néixer Les veus del Pamano. L’autor volia fer una novel·la sobre mestres. I mireu què n’ha sortit! Ha creat una atmosfera i un tempo i ha aconseguit que el lector hi entri, que no es quedi a la superfície, que no vulgui que allò que llegeix s’acabi, que desconnecti del món i només visqui dins les pàgines del llibre. “No estic llegint, estic vivint la novel·la.” Paraules seves referint-se al lector i a l’objectiu de l’escriptor. Això és el miracle de l’escriptura, doncs, i Cabré el fa real amb aquesta novel·la.

Ens posem drets i acabem. Dues hores. Hem estat dues hores sentint i parlant amb Jaume Cabré. El temps ha volat, no han existit els rellotges. No sabria dir si és més apassionant llegir-lo o escoltar-lo. Gràcies, Jaume! I gràcies, Lluís, per la tossuderia.

divendres, 2 d’octubre de 2009

S'ENSUMEN FIRES

Encetem l'octubre. Mes de Fires i mes de Casero. I mes de classes i de feina i de cursos diversos. Tardor calorosa, però, que si es comporta com aquests darrers anys, ens deixarà anar amb samarreta de màniga curta a la Devesa. Temporada Alta s'hi llueix més que mai i també estrenem Girocletes plenes de color. Jaume Cabré ens parlarà de Les veus del Pamano al Centre Cívic de Sant Narcís (7 d'octubre a les vuit) i Vicenç Pagès ja ha presentat les més de cinc-centes pàgines de Els jugadors de whist. Sense ànim de fer comparacions, espero que aquesta tardor puguem tenir a les mans Les mateixes estrelles (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).

dimecres, 16 de setembre de 2009

OBRES QUE OPTEN AL 29è PREMI CASERO


Relació d’obres que opten al XXIX Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO




01.- SOLITAIRE / Horaci Barbe (psedònim) / ...
02.- PLUJA DE TARDOR / Jordi Badia / Pujalt (BCN)
03.- NO ÉS UNA NOVEL·LA PER A NENS / Núria Tomeu (pseudònim / Vallromanes (BCN)
04.- NORMA / Montserrat Segura i Feliu / Figueres
05.- CRÒNICA D’UN DELICTE MENOR / Ramon Mas / Barcelona
06.- AMNÈSIA / Benamat (pseudònim) / ...
07.- OLOR DE VIOLETES / Josep Campmajó Caparrós / Girona
08.- ELS BOTONS DE PUNY / Jotados Emapé (pseudònim)
09.- CORI, SI US PLAU... / Miquel Ramíres Llinares / Barcelona
10.- L’AMOR S’ACABA ALS 30 / Marc Becelas / ...
11.- AMOR IRREVERSIBLE / Aquil·lea Capdevila (Pseudònim) ...
12.- A DALT A LA DRETA / Xavier Vidal Serra (psedònim) / ...
13.- CENDRES AL VENT / David Carrasco Serra / Peretallada (Girona)
14.- LA CARN D’ADAM / Rubén Chapela Orri / Lloret de Mar (Girona)
15.- UNES ALES CAP A ON / Anna Carreras / Terrassa (BCN)
16.- MANEL CODINA / Sergi Bagaria Argelagués / Vic (BCN)
17.- LA HISTÒRIA D’AMOR DE LA MARTA I EN JOSEP / Roger Simeon / Tordera (BCN)
18.- TIMEOUT / Karim Maluf (pseudònim) / ...
19.- PETJADES / Carolina Borràs Candel / Sta. Coloma de Queralt (Tarragona)
20.- REFORMES / Ernest Lassale (pseudònim) / Barcelona
21.- INSEMINACIO? SÍ, GRÀCIES / Histerus Inseminus (pseudònim) Castelldefels
22.- PARAULA VIVA / Lluís Hernández Sonali / Palafolls (BCN)
23.- EL SOMNI DE CATERÍN / Jordi Ortiz Casas / Barcelona


· El Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO està convocat i organitzat per la Llibreria 22 de Girona, amb la Col·laboració de l’Ajuntament de Girona, Diputació de Girona, Serveis Territorials de Cultura de Girona i Grup Proscenium.

· El jurat està format per Margarida Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Guillem Terribas, que actua de secretari sense vot. L'obra premiada serà editada per l'editorial Amsterdam-Ara Llibres.

· La Festa de lliurament del Premi serà el dia 30 d’octubre de 2009, a les 8 del vespre, a la Sala La Planeta de Girona.

dissabte, 12 de setembre de 2009

MORTS I SANG A CASA NOSTRA

Si amb Fum, pedres, miralls..., el primer treball per a adults després d’uns quants títols de literatura juvenil prou reeixits, Josep Torrent ja l’encertava, amb La Mirora mata els dimarts, una història d’intriga actual, fa diana de ple. Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2008, amb una portada que ens ensenya l’arma dels crims i un títol que ens descobreix l’assassí, assassina en aquest cas, La Mirora mata els dimarts aconsegueix mantenir l’interès del lector en la ficció fins al final. Estructurada en capítols molt curts i en nombrosos flashbacks, que demostren el domini de la tècnica narrativa de l’autor, l’obra se centra a explicar ‘com’ i ‘per què’, atès que la resposta a ‘qui’ és sabuda des de l’inici. Un ‘com’ i un ‘per què’ que Torrent sap desenvolupar de manera convincent, amb un manteniment hàbil del suspens.

Tant la Mirora –Maria Rosa, en realitat– com l’inspector Damià Surrell, els personatges principals, són figures ben dibuixades que responen al model de psicòpata, la primera, i al d’investigador cerebral clàssic que desperta admiració i respecte, el segon. Maria Rosa menteix, manipula, enganya i mata sense cap sentiment de culpa, marcada per una infantesa traumàtica que li desperta unes ganes immenses de venjança; Damià no dorm i no menja, només pensa a resoldre el cas. Seriós, puntual, sense llaços emocionals, reservat i intel·ligent, compta tot just amb un amic –gairebé com Holmes amb Watson–, un amic que actua d’esperó i el situa sobre la veritable pista. Només grinyola una mica l’episodi de la conversa de la protagonista amb la pròpia consciència, un recurs rebuscat i sobtat dins la fluïdesa del relat.

La tensió dramàtica s’accentua quan el narrador descabdella la colpidora història de la família de la Mirora. Així, els cinc capítols dedicats al passat impressionen i fan remoure el lector a la cadira per la seva força, a la vegada que expliquen l’origen de la disposició psicopàtica de la dona, disposició que manté fins a la cinematogràfica escena final al jutjat. Dins d’aquest enteniment fred i calculador, tan sols s’endevina un punt d’empatia cap a l’inspector a l’última pàgina, amb un tancament més o menys obert, que mostra de nou l’encert en l’ús del diàleg de què fa gala l’escriptor al llarg de tota l’obra.

Una bona novel·la negra, doncs, amb escenaris nostrats, lluny de poblets suecs, antropònims xinesos i topònims africans, que demostra que el gènere policíac continua viu i que no cal anar gaire lluny per trobar homicides, morts i sang.

Crítica publicada al número 255 de la Revista de Girona.

divendres, 11 de setembre de 2009

MÉS COMENTARIS DELS LECTORS

Marta Rocafort Vidal ha escrit


La calellenca Núria Martí Constans nascuda l’any 1966, llicenciada en Filologia Catalana, ha quedat finalista del premi Just M. Casero amb la seva primera novel·la Hores prohibides publicada per l’editorial Amsterdam llibres.
Es tracta d’una novel·la que, com bé diu Josep Ma Fonalleras a la portada, “està escrita amb una llengua polida i dinàmica, viva i intensa” Una història situada a Girona que combina dues narracions diferents que es van intercalant a cada capítol: l’Anna, la néta, ens parla amb tercera persona de la seva àvia, la Caterina i, aquesta, ens narra la seva història en primera persona en forma de monòleg. Així doncs, dues dones però una sola protagonista: la Caterina, una noia moguda i una mica rebel, és enviada a un convent per treballar amb les monges fent diferents tasques. El mal és que s’enamora bojament d’en Ramon, el jardiner, per a qui sent una passió descontrolada que marcarà per sempre la seva vida i la de la seva família. El dualisme entre aquests sentiments i aquest desig que desemboquen sempre, però, en un sentiment posterior de culpa i de penediment, ens recorda algunes de les novel·les modernistes de començaments de segle on la dualitat entre tot allò urbà i salvatge, bo i dolent... són constants.
El llibre acaba, però, amb una sorpresa inesperada que farà que el lector tingui la sensació que ha viscut una història en què el final s’hi escau
Felicitem la Núria i esperem que no deixi d’escriure i puguem llegir properament alguna altra obra.

Moltes gràcies, Marta! I moltes gràcies també a la llibreria El Faristol i a tots els lectors i totes les lectores de Calella.

divendres, 4 de setembre de 2009

COINCIDÈNCIES XILENES

Aquesta setmana ha caigut a les meves mans la novel·la d'Antonio Skármeta El cartero de Neruda. Fa anys vaig veure la lliure adaptació cinematogràfica que se'n va fer i em va agradar molt (nominada, per cert, a uns quants Òscars encara que només en va obtenir un). Per això quan he vist el llibre l'he encetat de seguida esperant retrobar aquell ambient poètic del film, aquell cant a la poesia, a l'amistat i a l'amor que és la pel·lícula.
No m'ha pas decebut, ben bé al contrari (millor que el film!). És una obra magnífica, amb tocs d'humor que reafirmen la tragèdia, amb fines ironies, amb retrats bells i precisos, amb un domini de la llengua fabulós. Cada paraula és triada de manera que ha de ser aquella i no cap altra la que sorprengui el lector per la imatge lírica que es forma gairebé a cada ratlla. La història emociona i colpeix per la duresa d'un final que tots coneixem (Xile, 1973) i que per això no deixa de ser més cruel i més amarg, tal com siu Skármeta, referint-se al cafè, és clar, "Lo tomo amargo."

Xile, darrerament, m'és molt present. Ja he parlat al bloc de Les mateixes estrelles i de l'aventura del Winnipeg, el vaixell que l'any 1939 -ara ha fet setanta anys- Neruda (no sé si es pot parlar d'aquell país llarg i estret sense parlar de Pablo Neruda) va fer sortir de França carregat amb més de dos mil refugiats de la Guerra Civil espanyola cap a Xile. Doncs bé, arran d'això, arran d'haver guanyat el premi de Lectura Fàcil convocat per CCOO i que publicarà Publicacions de l'Abadia de Montserrat aquesta tardor, he rebut també aquesta setmana una invitació per participar a l'acte inaugural de l'exposició "L'odissea del Winnipeg" que l' Associació Allende de Tarragona organitza al port de la ciutat el dia quinze de setembre.
No cal dir que m'ha agradat molt rebre-la i que també m'agradaria molt anar-hi. Si fos a Girona, no hi faltaria. Però no podré ser-hi. Ben mirat, sí que hi seré una mica des d'aquí: aquell dia llegiran un text que escriuré per a l'ocasió amb molt de gust. No es pot parlar de Xile sense esmentar Neruda. Tampoc sense pensar en Allende. A El cartero de Neruda llegim:

"Desde el San Cristóbal hasta el cementerio, fue creciendo el cortejo, hasta que, al pasar frente a las floristas del Mapocho, una consigna celebró al poeta muerto y otra al presidente Allende."

Si amb Les mateixes estrelles els recordo una mica a tots dos i contribueixo a fer coneixedor un acte de solidaritat tan gran com va ser el viatge del Winnipeg, ja estic contenta.

dimarts, 1 de setembre de 2009

REVISTA DE GIRONA 256

Lletres

Relats a la xarxa

Núria Martí

Nous mons literaris virtuals obren les portes als escriptors. Blocs i webs com Relats en Català (www.relatsencatala.com), un dels més coneguts, que actualment disposa de més de cinquanta-sis mil textos, ofereixen des de fa uns anys una nova possibilitat d'escriure i de ser llegit. Es tracta d'espais de trobada on lectors, poetes i narradors opinen i creen en llibertat.



Podeu llegir els relats d'en Manel, en Josep Maria, l'Enric i la Fina als continguts addicionals de la Revista de Girona. Des d'aquí els dono les gràcies per la seva col·laboració.

dissabte, 29 d’agost de 2009

AGUSTÍ CENTELLES, DIARI D'UN FOTÒGRAF

El fotógrafo Agustí Centelles, en el campo de Bram. Foto: AGUSTÍ CENTELLES / archivo centelles

M'agraden les fotografies. Totes. Les de casa i les de fora, les d'abans i les d'ara. Són petits fragments de realitat, un tros de paper d'hores viscudes. Aquestes són d'Agustí Centelles al camp de concentració de Bram (Aude, França) durant el seu captiveri (una és d'ell mateix) i tenen un valor excepcional ja que van ser fetes des de dins per qui vivia el drama en primera persona.

M'agraden les biografies. Llibres que parlen de la vida d'una persona, vull dir. Que n'expliquen els detalls i les vicissituds. M'interessen les experiències d'altri. I més si són testimoni d'uns fets que no s'haurien d'oblidar mai perquè no es tornin a repetir. Parlo del Diari d'un fotògraf, d'Agustí Centelles, publicat a Destino i que fa temps que tenia pendent de llegir. Són unes lletres colpidores. No pels sentiments escrits que hi pugui haver ("Solament descric el que em passa, veig o sento cada dia", diu Centelles), que, d'altra banda, s'intueixen a cada paraula i a cada pregunta que es fa l'autor, sinó per la descripció nua de retòrica que el mateix fotògraf diu que fa de la situació inhumana en què van haver de viure homes i dones fugitius de guerra en un país que en teoria els havia d'acollir en llibertat.

La primera persona corprèn i la relació de fets despullats de llàgrimes que l'autor es proposa només d'anotar fa feredat precisament per aquesta nuesa i per la crueltat que explica, és clar.

Des de la cadira de casa, tot pren més valor. Costa d'imaginar viure en aquelles circumstàncies i en canvi cada paraula seva les mostra més reals. Potser algú veu molt llunyana aquella època de patiment, però només cal mirar una mica enrere: a cada família d'aquest país nostre tan petit hi ha sang de lluita, hi ha morts o desapareguts, hi ha record de gana, de tristesa i de por, una por que es va fer grisa i que va durar dècades, i que encara després s'ha cobert amb mil mantes a les mans de dirigents i polítics. Ha costat molt. A França i aquí: tapem la vergonya, fem córrer un vel sobre la mort. El camí de la veritat és ardu, costerut i ple de punxes. És per això que és tan important que surtin a la llum veus que donin fe d'un temps carregat de dolor. Agustí Centelles n'era conscient, d'això, i el seu testimoniatge ens ha arribat, per sort, per partida doble. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules, però sense paraules, sense llenguatge, no tindríem passat, ni present ni futur. Els mots d'aquest home que va néixer a València, va viure a Barcelona i va haver de fugir-ne per emprendre un camí d'incertesa i misèria deixant la família a la ciutat són un complement importantíssim a tots els retrats que les seves càmeres van capturar. No deixeu de llegir-los.

(Trobareu més informació a la primera entrada que vaig fer sobre Centelles)

divendres, 21 d’agost de 2009

MODEST PRATS, LA LLENGUA I LA VIDA

Després de ressenyes diverses, encara trobem avui un article d'en Quim Nadal al Diari de Girona sobre les Engrunes i retalls d'en Modest. De debò que és un escrit que val la pena de llegir. L'article, volia dir ara, que prou que ho és també el llibre, és clar, no podia ser d'altra manera essent com són lletres de Modest Prats.

Fa anys que conec mossèn Modest des d'una certa distància, podríem dir: en vaig ser alumna ( i prou que vaig gaudir de les seves classes i vaig patir als seus exàmens), ens va casar (encara recordo l'oratòria del seu sermó als Àngels) i aquests darrers temps hem compartit veïnatge i església. Em sap greu que ara sigui més lluny i que no el trobi tan sovint pel carrer, camí de Santa Susanna. D'alguna manera ha estat present a la meva vida des que vaig posar els peus a la ciutat. Per això m'ha agradat tant l'article d'en Quim Nadal (que per cert podeu llegir clicant aquí), perquè és tan veritat tot el que diu. Aquestes engrunes són un pa sencer, un pa que no afarta ni embafa, que fa de bon passar, un pa d'aquells d'anar-ne menjant i voler-ne més. No m'estranya que en Modest, mossèn Modest, se'n senti tan content.

diumenge, 16 d’agost de 2009

EL FENOMEN SUEC


No sóc gaire viatgera. Els avions m'espanten i em maregen i massa dies fora de casa m'enyoro i pateixo. Ho trobo a faltar tot: des del llit fins al pa amb tomàquet, per típic i tòpic que sigui. O sigui que la decisió d'enfilar-me en alguna màquina superpotent amb ales sempre sol ser presa en un moment d'aquells d'endavant, tanco els ulls i que sigui el que Déu vulgui - és un dir, això de Déu- que bé que s'ha de córrer món i veure com viuen un xic més enllà de casa. No he estat a Suècia, per exemple. I mira, m'agradaria. m'agradaria perquè això del fenomen suec ja m'està despertant molta curiositat. De fet, tot va començar quan vaig llegir Lena, de Jordi Coca, ja fa uns quants anys. Em va atrapar i em va fer venir moltes ganes de veure "la llarga claror estiuenca del nord". Després vaig començar a empassar-me les històries de Kurt Wallander, un detectiu que ja és com si fos de casa, una darrere l'altra i amb fruïció. Ara arriba la famosa trilogia, que -ho confesso- encara no he llegit (m'obstino a seguir rigorosament fidel a Mankell), la famosa trilogia, deia, que passa la mà per la cara a qualsevol altra novel·la en qüestió de vendes i que ja ha arribat al cinema.
No sé si parlar d'IKEA. Potser no cal que en digui res perquè ara ja me n'ha passat una mica la febre (no tenim res més per moblar), però ja que sí, que he escrit IKEA, doncs, això, que des que es va plantar a Badalona, hi hem fet unes quantes visites, no hi ha temporada que no en fullegi el catàleg i com jo, molts, que les botigues de la cadena creixen com bolets.
I, guaita, resulta que Suècia també tindrà vida al Barça. No hauria dit mai que escriuria el que sigui que és això que escric parlant de Jordi Coca, de Henning Mankell, d'Stieg Larsson, d'IKEA i del Barça. Perquè no m'he pogut estar de penjar el retrat que el pare ha fet, per passar l'estona, del nou fitxatge blaugrana, i rere el dibuix, la xerrameca.
Tampoc no sé si l'any que ve podrem tornar a cantar allò de Copa, Lliga, Champions (dos anys seguits ja seria massa!) -no hem d'oblidar que els blancs han reforçat l'equip!-, però si Zlatan Ibrahimovic segueix els passos d'alguns compatriotes seus, tenim moltes possibilitats. Ves, que al final sí que hi hauré d'anar, a Suècia.


divendres, 31 de juliol de 2009

AMB ACCENT GIRONÍ






Aquest agost, si teniu ganes de llegir i de llegir sobre Girona, ho teniu molt fàcil. Avui l'article principal del suplement que la Vanguardia publica cada divendres amb notícies de les comarques gironines ofereix una "guia de llibres per emportar-se de vacances escrits per autors gironins o que tracten sobre Girona". I entre ells, tant a la foto de portada -us hi heu de fixar bé, que és primet- com als fulls interiors hi trobem Hores prohibides. Podeu triar i remenar, doncs, que hi ha bones propostes! I, res, si us decidiu a conèixer la Caterina i a recórrer l'hort i els passadissos d'un convent, que passeu unes Hores de platja o de muntanya prohibides i apassionades.

dimarts, 28 de juliol de 2009

L'ACCÉS A LA LECTURA

Són molt ben rebudes a casa nostra -i ho haurien de ser a totes les cases- les iniciatives que darrerament s'han anunciat per facilitar l'accés a la lectura, com ara la propera aparició de la distribució editorial digital per 36L books, on participa el grup Cultura 03, i el Projecte Lectura + per a persones amb dificultats de visió, amb participació de la Caixa, Edicions 62 i el grup Planeta.

Vaig poder fullejar diversos títols d'aquest darrer projecte a la FNAC de Barcelona i em van fer molt bona impressió. Qualsevol estímul que condueixi a la lectura és digne de lloança, sobretot davant la passivitat d'alguns joves que no agafen un llibre si no és lectura escolar obligada. Alguns, sempre hi ha excepcions, i sort!

dissabte, 18 de juliol de 2009

LES BIBLIOTEQUES RECOMANEN HORES PROHIBIDES

Estiu 2009

Recomanacions de novel·la

Estiu 2009

Diferents propostes de lectura del gènere de novel·la i narrativa per a aquests dies d'estiu, ja sigui per a regalar o regalar-vos!





Martí, Núria. Hores prohibides. Badalona: Ara llibres, 2009.

Portada de la novel·la Hores prohibidesA principis del segle XX, una dona jove viu una passió prohibida, un enardiment que no havia sentit mai abans i que la trasbalsa tota. On la conduirà aquest amor? Quan la seva vida fa un gir inesperat, haurà de ser valenta per tirar endavant.
Religió, sexe, sentiment i dolor marquen l'existència de Caterina en una època que les emocions es callaven i els pecats mataven.
Una precisió mesurada, una elegància literària única i una tècnica narrativa sorprenent ens demostren que ens trobem davant d'una jove promesa en català.

dimecres, 15 de juliol de 2009

STIEG LARSSON I EL "BOCA-ORELLA"

És fantàstic comprovar que quasi sis mesos després de la presentació d'Hores prohibides, la novel·la encara figura, una setmana més, a la llista de les obres de ficció més venudes de la Llibreria 22, segons consta aquesta setmana a Vilaweb lletres.


Espero que el "boca-orella" continuï. Gràcies a tots i a totes els que l'esteu comprant.

dijous, 9 de juliol de 2009

MODEST I GIRONA

"Carta a Narcís Comadira (1970) (...)"
"(...) Girona, Titín, és una ciutat verinosa. A tu el mal et ve de naixement; a mi m'ha agafat més tard. Es fa estimar, encara que no vulgui. Jo no sé si és la boira, les campanades de la catedral -que sonen igualment lentes, tot i que gairebé ja no se senten-, les olors i pudors ciutadanes, o què, però hi ha alguna cosa que destil·la a la sang -sense que te n'adonis- una apòzema misteriosa. M'agradria -és un dir-t'ho a tu- que en Joan Perucho investigués en els seus llibres de velles alquímies draculars si hi ha algun indici d'aquest art d'encantament col·lectiu. (...) Confidencialment et diré que em penso que sé el secret, però em manquen recursos per a comprovar-ho científicament: tinc la impressió que el mitjà tranmissor d'aquest embadaliment gironí, que s'encomana a tothom qui passa una temporada a la ciutat, són algunes mosques, descendents per línia directa d'aquelles de sant Narcís que anorrearen l'exèrcit de Felip l'Ardit. Amb el pas del temps i l'acció constant de l'Ajuntament -que actua com una mena d'eficaç DDT- van perdent virior, fins al punt que -d'acord totalment amb tu: "d'aquí a molt poc (Girona) serà absolutament insuportable"-, aviat ja no picaran més, i la gent obrirà els ulls sorpresa d'haver pogut estimar aquesta ciutat nostra. Encara que tinc també la impressió que som legió els qui no ens podem treure mai del damunt aquest embruixament."

Modest Prats, Engrunes i retalls


Girona sempre m'ha fascinat. A vegades explico als que hi han nascut (amb un punt de presumpció, ho reconec, prou que se l'estimen, ells) que no poden valorar la ciutat de la mateixa manera que jo, que vinc de fora i que vaig descobrir-la de jove, però havent trepitjat molts altres carrers i places sense la màgia de les pedres de Girona. Havia d'escriure aquí les paraules de Modest Prats. Ho havia de fer perquè sap expressar magistralment, com sempre, el que voldríem dir molts gironins d'adopció que ens hem deixat atrapar de gust per l'encanteri.

dimecres, 1 de juliol de 2009

REVISTA DE GIRONA 255

Al número 255 de la Revista de Girona (juliol - agost), hi trobareu les següents col·laboracions:

Lletres

Paraules inèdites

Poetes que no publiquen. Què els fa continuar?

Núria Martí

La trobada de poetes "El Balcó, un impuls per a la poesia inèdita" i la instal·lació artisticopoètica Poemitzar, totes dues iniciatives de l'Aula d'Humanitats del Centre Cultural La Mercè emmarcades dins la setmana dedicada a la poesia inèdita, són exemples que demostren que qui escriu no ho fa només mogut per un interès material concret i palpable. Hi ha alguna cosa més: la necessitat d'escriure, primer, i la de fer públics els textos, després.


Clicant aquí podeu enllaçar el material addicional que els poetes van crear i que la Revista de Girona ha posat a la seva pàgina web.


Crítica de la novel·la de Josep Torrent La Mirora mata els dimarts.

dilluns, 22 de juny de 2009

FI DE CURS


Molt intens, com sempre, aquest final de curs. El mateix dia, al vespre, (divendres passat) dues festes: la del Consorci per a la Normalització Lingüística i el taller de El Galliner a La Planeta. A la primera, hi volia anar perquè hi treballo; al segon, no hi podia faltar perquè la Laura hi actuava. O sigui que primer al teatre i després a veure els i les col·legues a la Coma Cros de Salt.

La petita representació va estar molt bé, ens va fer riure i va fer que els papes, les mames, els avis i les àvies que sèiem davant de l'escenari aplaudíssim fort amb la vista fixa en la nostra canalla. O no tan canalla, que n'hi ha que ja comencen a sortir fins tard i el curs vinent acabaran la secundària. Van actuar amb molta gràcia, van parlar amb molta fluïdesa i s'ho van passar -i ens ho vam passar- d'allò més bé, malgrat els nervis i l'emoció.

La gresca a la Coma Cros va ser multitudinària (set o vuit autocars hi van fer cap) i va durar fins cap allà les onze, quarts de dotze. I sort, perquè així vaig poder enllaçar una cosa amb l'altra i vaig poder saludar els companys i les companyes, a més de ser a temps de veure una actuació dels castellers, els Marrecs de Salt, encara que a la sala d'assaig, que a fora plovisquejava.

I dissabte, cap al sopar de bàsquet al Vives, també amb amenaça de pluja, cosa que va fer traslladar les taules sota el porxo. Vam xerrar i vam menjar carn a la brasa mentre els i les joves encistellaven i endrapaven i també la feien petar. Al final, sorpresa per als entrenadors, entre els quals hi ha en Jordi: bons regals i abraçades i petons. O sigui que aviat anirem a dinar al Massana, perquè el regal també m'ha tocat a mi: un àpat per a dues persones!
No sé si ara sabré acostumar-me a la tranquil·litat!

diumenge, 21 de juny de 2009

dissabte, 20 de juny de 2009

REVISTA DE GIRONA 254


Amb la publicació del conte Seducció secreta ha començat la meva col·laboració a la Revista de Girona, una col·laboració que m'omple d'il·lusió, atès que ja coneixia la publicació i que fins i tot me n'havia servit a l'hora d'escriure Hores prohibides, quan vaig haver de documentar-me per saber més de la història del convent de les adoratrius a Girona, a principis de segle passat. Llavors -i ja ho esmento a la novel·la- l'article d'Enric Mirambell "El primer centenari de les adoratius a Girona" em va ser molt útil.

Ara, el conte figura dins de l'apartat habitual anomenat taller de creació, que aquesta vegada s'ha dedicat al primer amor.

En el mateix número 254 (maig - juny 2009), hi figura l'article de Jaume Pastells De l'exhibició lingüística a l'abús del transcendent, una crítica literària d'Hores prohibides i de Potser perquè érem nens.
Al proper número (juliol - agost), també hi trobareu un parell de col·laboracions meves. Ja us ho aniré explicant.