CIRERES, MADUIXES I MEL
El film dels creadors de Quiero ser como Beckham embafa una mica, la veritat. Vinga mirades candoroses d’Aishwarya Rai en el paper de Tilo i vinga llavis entreoberts mentre prepara ungüents i pocions. Molt de color, això sí. Taronja, verd i sobretot vermell, vermell a dojo, que és el color de la sang i del cor. I poca cosa més: visions de bruixa bona al país de les oportunitats on qualsevol somni es realitza. Fins i tot el taxista indi apallissat hi troba la tendresa d’una veïna enamorada. És el triomf de la passió rosa i ensucrada.
Cap dubte que gastronomia i romanticisme s’han aliat d’altres vegades amb molt més èxit. Parlo de Deliciosa Martha, per exemple, creïble i sensual (oblidem-nos de la còpia made in Hollywood Sin reservas). O del realisme màgic de la premiada Como agua para chocolate, basada en la famosa novel·la de Laura Esquivel. Parlo fins i tot de Ratatouille, una bona història d’animació situada a
Tófones que cuina Martha, pastissos sortits de la ploma d’Esquivel i rates amb albergínies i carbassons a les mans als fogons d’un restaurant de París: tot molt millor que espècies que parlen i tenen poder per decidir el destí de les persones. Una llàstima, en fi. Del tot desaprofitats el bitxo i la canyella i el fonoll i el coriandre. Mal per mal, potser hauria valgut més tornar a recórrer a les cireres confitades ben sucoses, les maduixes i les gelatines, llet a manta i mel, molta mel. Imprescindible, és clar, femella tipus Basinger amb barnús i ulls tancats asseguda al terra d’una cuina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada