dissabte, 31 d’octubre de 2009

GUANYADORS DEL PREMI CASERO

El Punt Comarques Gironines 31-10-2009

El gironí Josep Campmajó Caparrós va guanyar ahir la 29a edició del premi de novel·la curta Just M. Casero, dotat amb 2.000 euros, amb la novel·la Olor de violetes. L'obra ha «fascinat» el jurat per «la seva potència verbal, la seva manera de jugar amb les paraules i de desfer els tòpics que aquestes a vegades transmeten» i també per «l'atreviment amb el qual parla de la vida, és a dir de la solitud, de l'amor, de la violència, del pas del temps, de la consciència de la mort», segons la portaveu del jurat, Imma Merino. L'obra finalista va ser Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras, el dietari d'una dona sobre la gestació del seu primer fill. Una tercera obra, Reformes, presentada amb pseudònim, va arribar també ben situada a la disputada final del Casero 2009.

La Planeta es va tornar a omplir ahir al vespre per acollir la cerimònia de lliurament del Casero, conduïda com és habitual per la seva ànima, Guillem Terribas, en representació de la Llibreria 22, com a entitat organitzadora. Ahir no va haver-hi personatge convidat, en contra del que és habitual, però l'acte es va obrir amb el divertit espectacle de circ al·lucinogen Ursula i Dimitri, de Los Galindos, en dues parts separades per una lectura de textos de Boris Vian en el 50è aniversari de la seva mort, dirigida per Pere Puig, que va acabar amb l'antihimne pacifista Le déserteur sonant sobre una selecció d'imatges de la seva vida.

De les 24 novel·les presentades a aquesta 29a edició del Casero, van superar la primera votació del jurat 14, que van quedar reduïdes a 7 en la segona votació. A la tercera i última votació van quedar com a finalistes Olor de violetes, del gironí Josep Campmajó Caparrós (1968); Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras (1977), que ja ha publicat les novel·les Tot serà blanc i Camisa de foc, i Reformes, presentada amb el pseudònim Ernest Lassale. Després de trobar-se «en una mena de cul-de-sac», el jurat va haver de prendre la decisió de votar cadascuna d'aquestes tres obres d'un a tres punts. El resultat va ser molt indicatiu: Olor de violetes, la guanyadora, va aconseguir 11 punts; Unes ales cap a on, la finalista, 10 vots; però Reformes es va quedar a les portes del pòdium amb 9 vots. «Les tres tenien mèrits per guanyar», va dir Imma Merino, que hi va afegir: «Aquesta és una de les edicions, sinó la que més, en què més he disfrutat com a lectora», en referència al bon nivell general de les obres presentades aquest any.

Responsable d'un bloc titulat [De fet], Josep Campmajó proposa a Olor de violetes una història amb diferents nivells narratius: comença amb la trobada del cadàver d'una dona al mar per part d'uns pescadors; continua amb la veu en primera persona de l'intern d'un sanatori psiquiàtric que va intercalant en el seu relat torrencial els haikus que ha trobat en un quadern robat a una de les infermeres; i en un tercer nivell irromp la veu de la dona morta del principi, que narra alguns dels seus somnis, a través dels quals es descobreix que, després d'haver estat víctima de maltractaments per part de la parella, ha optat per una solució radical i ha acabat ingressada al mateix sanatori que el narrador. Al final, tots tres nivells conflueixen.

El «boig» de la ciutat

Les bases del premi estableixen que l'editorial Amsterdam publicarà només l'obra guanyadora, però Terribas i Merino van demanar a l'editor que també publiqui els altres dos llibres. Anna Carreras, l'autora d'Unes ales cap a on –títol que cita un vers de Roger Costa-Pau–, que aviat vindrà a viure a Girona, va anunciar altres projectes literaris, amb la seguretat d'una autora que ja té un cert recorregut fet. Josep Campmajó, en canvi, és novell i ahir va sorprendre amics i coneguts que no sabien ni que escrivia. «El meu personatge està sonat, però ho exerceix i ho reivindica. Com El boig de la ciutat de Sopa de Cabra, jo també vull provar una mica aquesta bogeria, perquè això d'escriure m'agrada», va dir.

Per a més informació, podeu visitar el bloc de Roger Casero.

dijous, 29 d’octubre de 2009

SANT NARCÍS I LES MOSQUES

De vet aquí un gat
(...)

–Siseta, em dic Siseta i el dia del meu sant és festa grossa! Que no coneixeu la llegenda de les mosques i Sant Narcís? –diu la moscassa.

La mosca Xi Uang, la mosca Maria Eugènia Emília i la mosca Berta fan que no amb el cap. No en tenen ni idea.

–Resulta –comença la mosca Siseta– que fa moltíssim temps un rei francès va atacar la ciutat i quan els seus soldats van entrar-hi es van portar molt malament. Van robar, van insultar i van assaltar esglésies. Fins i tot van obrir un sepulcre i van trencar un braç a Sant Narcís. I llavors es va produir un miracle: van començar a sortir unes mosques gegants del cos del Sant que només pessigaven els francesos. Els enemics es morien tots al moment.

Just quan la mosca Siseta els acaba d’explicar això, la mosca Berta exclama:

–Ah! Oh! Ara ho entenc! Ja he resolt l’enigma de les mosques dibuixades!

I totes riuen molt.

–Sí, ens hem convertit en el símbol de la ciutat! –continua orgullosa la Siseta.

I la mosca Xi Uang, la mosca Maria Eugènia Emília i la mosca Berta se senten molt afortunades. Qui els havia de dir que serien tan famoses i tan estimades!

(....)

Les mosques, qui ho diria!, em van servir d'inspiració! Si voleu llegir el conte sencer, finalista de Vet aquí un gat, podeu anar a la portada del lateral.


dissabte, 24 d’octubre de 2009

CINEMA A CASA: LA JOVE DE LES ESPÈCIES


CIRERES, MADUIXES I MEL

Agafem una cara bonica. Afegim-hi la paraula màgia i donem a la mescla un toc d’exotisme. Un polsim de maledicció i unes engrunes d’amor. Música de ressò indi de fons i mascle seductor i protector en escena. Barregem-ho tot a poc a poc durant noranta-tres minuts i tindrem llesta La joven de las especias.

El film dels creadors de Quiero ser como Beckham embafa una mica, la veritat. Vinga mirades candoroses d’Aishwarya Rai en el paper de Tilo i vinga llavis entreoberts mentre prepara ungüents i pocions. Molt de color, això sí. Taronja, verd i sobretot vermell, vermell a dojo, que és el color de la sang i del cor. I poca cosa més: visions de bruixa bona al país de les oportunitats on qualsevol somni es realitza. Fins i tot el taxista indi apallissat hi troba la tendresa d’una veïna enamorada. És el triomf de la passió rosa i ensucrada.

Cap dubte que gastronomia i romanticisme s’han aliat d’altres vegades amb molt més èxit. Parlo de Deliciosa Martha, per exemple, creïble i sensual (oblidem-nos de la còpia made in Hollywood Sin reservas). O del realisme màgic de la premiada Como agua para chocolate, basada en la famosa novel·la de Laura Esquivel. Parlo fins i tot de Ratatouille, una bona història d’animació situada a La France amb crític gastronòmic amargat inclòs fins que tasta el plat típic de la Provença que, amb el mateix efecte de la magdalena de Proust, el transporta a la infantesa i el fa feliç.

Tófones que cuina Martha, pastissos sortits de la ploma d’Esquivel i rates amb albergínies i carbassons a les mans als fogons d’un restaurant de París: tot molt millor que espècies que parlen i tenen poder per decidir el destí de les persones. Una llàstima, en fi. Del tot desaprofitats el bitxo i la canyella i el fonoll i el coriandre. Mal per mal, potser hauria valgut més tornar a recórrer a les cireres confitades ben sucoses, les maduixes i les gelatines, llet a manta i mel, molta mel. Imprescindible, és clar, femella tipus Basinger amb barnús i ulls tancats asseguda al terra d’una cuina.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

CONTES AL BLOG


Es veu que aquesta necessitat comuna que sentim els que escrivim té una altra necessitat paral·lela que és la de ser llegits. Escrivim per això, per descobrir-nos i que ens descobreixin. En parlo llargament a l'article "Paraules inèdites" de la REVISTA DE GIRONA. Doncs, bé, si teniu ganes de publicar els vostres contes virtualment, no dubteu a fer-ho a Contes al blog, un dels blocs que gestiona Lluís Gil. Els tres últims publicats, que més que contes són microcontes, estan francament bé: amb aparença de divertimentos, saben despertar un somriure al lector. Si voleu també podeu treure el nas al bloc del Club de lectura Sant Narcís, on trobareu informació d'això i de moltes activitats culturals.
Els enllaços també són al marge dret d'aquest bloc, a Blocs amics. Animeu-vos-hi!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA

M'agraden les dones escriptores. Rodoreda, la primera. Maria Mercè Roca, M. de la Pau Janer, Marguerite Duras, Isabel-Clara Simó.

He tingut començat Els racons de la memòria, però, molts dies. S'estava a la tauleta de nit esperant-me i gairebé hi fa arrels. No sé ben bé per què n'he reprès la lectura (no m'enganxava com els altres de l'autora), però he arribat al final després de passar per les pàgines colpidores que parlen de la mort del fill i ha valgut la pena ni que sigui per les últimes lletres. Són les millors, les que diuen per què escriu. No m'ho creia quan veia la paraula: necessitat. No fa gaire vaig escriure a la Revista de Girona sobre el fet d'escriure ("Paraules inèdites") i repetia el mot, el defensava amb exemples: necessitat, necessitat. Rodoreda el fa servir també. No és res nou, doncs, ja ho sé. Però compartir-ho emociona.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

JAUME CABRÉ AL CLUB DE LECTURA SANT NARCÍS

Es posa dret i s’apropa al públic. Només amb aquest gest se’ns posa a tots a la butxaca. Jaume Cabré sap què ha de dir i com ho ha de dir. En té els genolls pelats, de parlar de les seves novel·les, d’explicar a lectors àvids d’informació privilegiada com s’ho ha fet per fer sortir un conill blanc i ufanós d’un barret d'escriptor.

Un any i mig feia que l’esperàvem. Un any i mig que Lluís Gil el va trucar per provar de fer-lo venir a Sant Narcís a compartir temps i històries amb tots els que no ens volem quedar només amb les lletres, amb la paraula escrita, sinó que necessitem la dita, la que surt de la gola de Jaume Cabré. Sort que en Lluís va ser tossut, tal com s’ha dit aquest vespre, entre rialles, perquè la vetllada ha estat magnífica.

Es posa dret i comença: la gènesi, com va néixer Les veus del Pamano. L’autor volia fer una novel·la sobre mestres. I mireu què n’ha sortit! Ha creat una atmosfera i un tempo i ha aconseguit que el lector hi entri, que no es quedi a la superfície, que no vulgui que allò que llegeix s’acabi, que desconnecti del món i només visqui dins les pàgines del llibre. “No estic llegint, estic vivint la novel·la.” Paraules seves referint-se al lector i a l’objectiu de l’escriptor. Això és el miracle de l’escriptura, doncs, i Cabré el fa real amb aquesta novel·la.

Ens posem drets i acabem. Dues hores. Hem estat dues hores sentint i parlant amb Jaume Cabré. El temps ha volat, no han existit els rellotges. No sabria dir si és més apassionant llegir-lo o escoltar-lo. Gràcies, Jaume! I gràcies, Lluís, per la tossuderia.

divendres, 2 d’octubre de 2009

S'ENSUMEN FIRES

Encetem l'octubre. Mes de Fires i mes de Casero. I mes de classes i de feina i de cursos diversos. Tardor calorosa, però, que si es comporta com aquests darrers anys, ens deixarà anar amb samarreta de màniga curta a la Devesa. Temporada Alta s'hi llueix més que mai i també estrenem Girocletes plenes de color. Jaume Cabré ens parlarà de Les veus del Pamano al Centre Cívic de Sant Narcís (7 d'octubre a les vuit) i Vicenç Pagès ja ha presentat les més de cinc-centes pàgines de Els jugadors de whist. Sense ànim de fer comparacions, espero que aquesta tardor puguem tenir a les mans Les mateixes estrelles (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).