dimecres, 16 de setembre del 2009

OBRES QUE OPTEN AL 29è PREMI CASERO


Relació d’obres que opten al XXIX Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO




01.- SOLITAIRE / Horaci Barbe (psedònim) / ...
02.- PLUJA DE TARDOR / Jordi Badia / Pujalt (BCN)
03.- NO ÉS UNA NOVEL·LA PER A NENS / Núria Tomeu (pseudònim / Vallromanes (BCN)
04.- NORMA / Montserrat Segura i Feliu / Figueres
05.- CRÒNICA D’UN DELICTE MENOR / Ramon Mas / Barcelona
06.- AMNÈSIA / Benamat (pseudònim) / ...
07.- OLOR DE VIOLETES / Josep Campmajó Caparrós / Girona
08.- ELS BOTONS DE PUNY / Jotados Emapé (pseudònim)
09.- CORI, SI US PLAU... / Miquel Ramíres Llinares / Barcelona
10.- L’AMOR S’ACABA ALS 30 / Marc Becelas / ...
11.- AMOR IRREVERSIBLE / Aquil·lea Capdevila (Pseudònim) ...
12.- A DALT A LA DRETA / Xavier Vidal Serra (psedònim) / ...
13.- CENDRES AL VENT / David Carrasco Serra / Peretallada (Girona)
14.- LA CARN D’ADAM / Rubén Chapela Orri / Lloret de Mar (Girona)
15.- UNES ALES CAP A ON / Anna Carreras / Terrassa (BCN)
16.- MANEL CODINA / Sergi Bagaria Argelagués / Vic (BCN)
17.- LA HISTÒRIA D’AMOR DE LA MARTA I EN JOSEP / Roger Simeon / Tordera (BCN)
18.- TIMEOUT / Karim Maluf (pseudònim) / ...
19.- PETJADES / Carolina Borràs Candel / Sta. Coloma de Queralt (Tarragona)
20.- REFORMES / Ernest Lassale (pseudònim) / Barcelona
21.- INSEMINACIO? SÍ, GRÀCIES / Histerus Inseminus (pseudònim) Castelldefels
22.- PARAULA VIVA / Lluís Hernández Sonali / Palafolls (BCN)
23.- EL SOMNI DE CATERÍN / Jordi Ortiz Casas / Barcelona


· El Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO està convocat i organitzat per la Llibreria 22 de Girona, amb la Col·laboració de l’Ajuntament de Girona, Diputació de Girona, Serveis Territorials de Cultura de Girona i Grup Proscenium.

· El jurat està format per Margarida Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vázquez i Guillem Terribas, que actua de secretari sense vot. L'obra premiada serà editada per l'editorial Amsterdam-Ara Llibres.

· La Festa de lliurament del Premi serà el dia 30 d’octubre de 2009, a les 8 del vespre, a la Sala La Planeta de Girona.

dissabte, 12 de setembre del 2009

MORTS I SANG A CASA NOSTRA

Si amb Fum, pedres, miralls..., el primer treball per a adults després d’uns quants títols de literatura juvenil prou reeixits, Josep Torrent ja l’encertava, amb La Mirora mata els dimarts, una història d’intriga actual, fa diana de ple. Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2008, amb una portada que ens ensenya l’arma dels crims i un títol que ens descobreix l’assassí, assassina en aquest cas, La Mirora mata els dimarts aconsegueix mantenir l’interès del lector en la ficció fins al final. Estructurada en capítols molt curts i en nombrosos flashbacks, que demostren el domini de la tècnica narrativa de l’autor, l’obra se centra a explicar ‘com’ i ‘per què’, atès que la resposta a ‘qui’ és sabuda des de l’inici. Un ‘com’ i un ‘per què’ que Torrent sap desenvolupar de manera convincent, amb un manteniment hàbil del suspens.

Tant la Mirora –Maria Rosa, en realitat– com l’inspector Damià Surrell, els personatges principals, són figures ben dibuixades que responen al model de psicòpata, la primera, i al d’investigador cerebral clàssic que desperta admiració i respecte, el segon. Maria Rosa menteix, manipula, enganya i mata sense cap sentiment de culpa, marcada per una infantesa traumàtica que li desperta unes ganes immenses de venjança; Damià no dorm i no menja, només pensa a resoldre el cas. Seriós, puntual, sense llaços emocionals, reservat i intel·ligent, compta tot just amb un amic –gairebé com Holmes amb Watson–, un amic que actua d’esperó i el situa sobre la veritable pista. Només grinyola una mica l’episodi de la conversa de la protagonista amb la pròpia consciència, un recurs rebuscat i sobtat dins la fluïdesa del relat.

La tensió dramàtica s’accentua quan el narrador descabdella la colpidora història de la família de la Mirora. Així, els cinc capítols dedicats al passat impressionen i fan remoure el lector a la cadira per la seva força, a la vegada que expliquen l’origen de la disposició psicopàtica de la dona, disposició que manté fins a la cinematogràfica escena final al jutjat. Dins d’aquest enteniment fred i calculador, tan sols s’endevina un punt d’empatia cap a l’inspector a l’última pàgina, amb un tancament més o menys obert, que mostra de nou l’encert en l’ús del diàleg de què fa gala l’escriptor al llarg de tota l’obra.

Una bona novel·la negra, doncs, amb escenaris nostrats, lluny de poblets suecs, antropònims xinesos i topònims africans, que demostra que el gènere policíac continua viu i que no cal anar gaire lluny per trobar homicides, morts i sang.

Crítica publicada al número 255 de la Revista de Girona.

divendres, 11 de setembre del 2009

MÉS COMENTARIS DELS LECTORS

Marta Rocafort Vidal ha escrit


La calellenca Núria Martí Constans nascuda l’any 1966, llicenciada en Filologia Catalana, ha quedat finalista del premi Just M. Casero amb la seva primera novel·la Hores prohibides publicada per l’editorial Amsterdam llibres.
Es tracta d’una novel·la que, com bé diu Josep Ma Fonalleras a la portada, “està escrita amb una llengua polida i dinàmica, viva i intensa” Una història situada a Girona que combina dues narracions diferents que es van intercalant a cada capítol: l’Anna, la néta, ens parla amb tercera persona de la seva àvia, la Caterina i, aquesta, ens narra la seva història en primera persona en forma de monòleg. Així doncs, dues dones però una sola protagonista: la Caterina, una noia moguda i una mica rebel, és enviada a un convent per treballar amb les monges fent diferents tasques. El mal és que s’enamora bojament d’en Ramon, el jardiner, per a qui sent una passió descontrolada que marcarà per sempre la seva vida i la de la seva família. El dualisme entre aquests sentiments i aquest desig que desemboquen sempre, però, en un sentiment posterior de culpa i de penediment, ens recorda algunes de les novel·les modernistes de començaments de segle on la dualitat entre tot allò urbà i salvatge, bo i dolent... són constants.
El llibre acaba, però, amb una sorpresa inesperada que farà que el lector tingui la sensació que ha viscut una història en què el final s’hi escau
Felicitem la Núria i esperem que no deixi d’escriure i puguem llegir properament alguna altra obra.

Moltes gràcies, Marta! I moltes gràcies també a la llibreria El Faristol i a tots els lectors i totes les lectores de Calella.

divendres, 4 de setembre del 2009

COINCIDÈNCIES XILENES

Aquesta setmana ha caigut a les meves mans la novel·la d'Antonio Skármeta El cartero de Neruda. Fa anys vaig veure la lliure adaptació cinematogràfica que se'n va fer i em va agradar molt (nominada, per cert, a uns quants Òscars encara que només en va obtenir un). Per això quan he vist el llibre l'he encetat de seguida esperant retrobar aquell ambient poètic del film, aquell cant a la poesia, a l'amistat i a l'amor que és la pel·lícula.
No m'ha pas decebut, ben bé al contrari (millor que el film!). És una obra magnífica, amb tocs d'humor que reafirmen la tragèdia, amb fines ironies, amb retrats bells i precisos, amb un domini de la llengua fabulós. Cada paraula és triada de manera que ha de ser aquella i no cap altra la que sorprengui el lector per la imatge lírica que es forma gairebé a cada ratlla. La història emociona i colpeix per la duresa d'un final que tots coneixem (Xile, 1973) i que per això no deixa de ser més cruel i més amarg, tal com siu Skármeta, referint-se al cafè, és clar, "Lo tomo amargo."

Xile, darrerament, m'és molt present. Ja he parlat al bloc de Les mateixes estrelles i de l'aventura del Winnipeg, el vaixell que l'any 1939 -ara ha fet setanta anys- Neruda (no sé si es pot parlar d'aquell país llarg i estret sense parlar de Pablo Neruda) va fer sortir de França carregat amb més de dos mil refugiats de la Guerra Civil espanyola cap a Xile. Doncs bé, arran d'això, arran d'haver guanyat el premi de Lectura Fàcil convocat per CCOO i que publicarà Publicacions de l'Abadia de Montserrat aquesta tardor, he rebut també aquesta setmana una invitació per participar a l'acte inaugural de l'exposició "L'odissea del Winnipeg" que l' Associació Allende de Tarragona organitza al port de la ciutat el dia quinze de setembre.
No cal dir que m'ha agradat molt rebre-la i que també m'agradaria molt anar-hi. Si fos a Girona, no hi faltaria. Però no podré ser-hi. Ben mirat, sí que hi seré una mica des d'aquí: aquell dia llegiran un text que escriuré per a l'ocasió amb molt de gust. No es pot parlar de Xile sense esmentar Neruda. Tampoc sense pensar en Allende. A El cartero de Neruda llegim:

"Desde el San Cristóbal hasta el cementerio, fue creciendo el cortejo, hasta que, al pasar frente a las floristas del Mapocho, una consigna celebró al poeta muerto y otra al presidente Allende."

Si amb Les mateixes estrelles els recordo una mica a tots dos i contribueixo a fer coneixedor un acte de solidaritat tan gran com va ser el viatge del Winnipeg, ja estic contenta.

dimarts, 1 de setembre del 2009

REVISTA DE GIRONA 256

Lletres

Relats a la xarxa

Núria Martí

Nous mons literaris virtuals obren les portes als escriptors. Blocs i webs com Relats en Català (www.relatsencatala.com), un dels més coneguts, que actualment disposa de més de cinquanta-sis mil textos, ofereixen des de fa uns anys una nova possibilitat d'escriure i de ser llegit. Es tracta d'espais de trobada on lectors, poetes i narradors opinen i creen en llibertat.



Podeu llegir els relats d'en Manel, en Josep Maria, l'Enric i la Fina als continguts addicionals de la Revista de Girona. Des d'aquí els dono les gràcies per la seva col·laboració.