dissabte, 12 de setembre de 2009

MORTS I SANG A CASA NOSTRA

Si amb Fum, pedres, miralls..., el primer treball per a adults després d’uns quants títols de literatura juvenil prou reeixits, Josep Torrent ja l’encertava, amb La Mirora mata els dimarts, una història d’intriga actual, fa diana de ple. Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2008, amb una portada que ens ensenya l’arma dels crims i un títol que ens descobreix l’assassí, assassina en aquest cas, La Mirora mata els dimarts aconsegueix mantenir l’interès del lector en la ficció fins al final. Estructurada en capítols molt curts i en nombrosos flashbacks, que demostren el domini de la tècnica narrativa de l’autor, l’obra se centra a explicar ‘com’ i ‘per què’, atès que la resposta a ‘qui’ és sabuda des de l’inici. Un ‘com’ i un ‘per què’ que Torrent sap desenvolupar de manera convincent, amb un manteniment hàbil del suspens.

Tant la Mirora –Maria Rosa, en realitat– com l’inspector Damià Surrell, els personatges principals, són figures ben dibuixades que responen al model de psicòpata, la primera, i al d’investigador cerebral clàssic que desperta admiració i respecte, el segon. Maria Rosa menteix, manipula, enganya i mata sense cap sentiment de culpa, marcada per una infantesa traumàtica que li desperta unes ganes immenses de venjança; Damià no dorm i no menja, només pensa a resoldre el cas. Seriós, puntual, sense llaços emocionals, reservat i intel·ligent, compta tot just amb un amic –gairebé com Holmes amb Watson–, un amic que actua d’esperó i el situa sobre la veritable pista. Només grinyola una mica l’episodi de la conversa de la protagonista amb la pròpia consciència, un recurs rebuscat i sobtat dins la fluïdesa del relat.

La tensió dramàtica s’accentua quan el narrador descabdella la colpidora història de la família de la Mirora. Així, els cinc capítols dedicats al passat impressionen i fan remoure el lector a la cadira per la seva força, a la vegada que expliquen l’origen de la disposició psicopàtica de la dona, disposició que manté fins a la cinematogràfica escena final al jutjat. Dins d’aquest enteniment fred i calculador, tan sols s’endevina un punt d’empatia cap a l’inspector a l’última pàgina, amb un tancament més o menys obert, que mostra de nou l’encert en l’ús del diàleg de què fa gala l’escriptor al llarg de tota l’obra.

Una bona novel·la negra, doncs, amb escenaris nostrats, lluny de poblets suecs, antropònims xinesos i topònims africans, que demostra que el gènere policíac continua viu i que no cal anar gaire lluny per trobar homicides, morts i sang.

Crítica publicada al número 255 de la Revista de Girona.

2 comentaris:

Mireia ha dit...

La tinc pendent de llegir. Va ser una compra una mica a la babalà i ara veig que l'hauré encertada.

Núria Martí Constans ha dit...

Ja m'ho diràs! Sóc lectora de novel·la negra (Mankell m'agrada molt)i aquesta no em va pas decebre gens, ja ho has vist, al contrari! Que tinguis bona lectura!