divendres, 20 de juliol de 2012

Nova novel·la de Lectura Fàcil

Acabo de mirar  El club de los poetas muertos amb la Laura. Literatura i cinema i unes imatges que m'han dut a pensar en Cambridge i en Set dies al llac, la nova novel·la de Lectura Fàcil que presentem al setembre. Joventut i passió.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Hores prohibides als itineraris literaris

Que un fragment d'Hores prohibides tanqui l'itinerari literari autoguiat Els balnearis de la Selva que edita la Càtedra M.Àngels Anglada de Patrimoni Literari em fa molt feliç. Gràcies a en Narcís Figueras, a la Francesca R. Uccella i a la Mariàngela Vilallonga per incloure aquestes Hores dins la selecció de textos.

dijous, 12 de juliol de 2012

Novetat editorial

Al setembre, nova novel·la de Lectura Fàcil:  
Set dies al llac

Una noia atrapada entre dues passions, entre dos homes diferents, un anglès alt, fort i una mica fatxenda, i un català petit i més aviat introvertit. Amb quin es quedarà? No us perdeu aquesta història situada a l'estany de Banyoles, un mes de gener, durant els entrenements de l'equip de rem de la Universitat de Cambridge. L'Ondina haurà de triar entre en Patrick i en Jordi. Un triangle amorós en Lectura Fàcil en un escenari ben proper.

Presentació a la Llibreria 22 aviat!

dimarts, 3 de juliol de 2012

Conte a Es còdol de Calella de Palafrugell

Aquí us deixo el conte que acaba de sortir publicat a Es còdol de Calella de Palafrugell. Ves per on, aquesta vegada va de futbol (encara que no ho sembli!).

EMBARÀS DE RISC

   Quan se n’ha anat l’aigua ja ho has vist molt mal parat. La veu dolça ha xisclat i l’altra veu, la que és més fonda i gruixuda, t’ha implorat que t’esperessis, que aguantessis fins que fóssiu a l’hospital, que la platja no era ni de lluny un bon lloc per sortir, per més bonic que fos Calella. Però, encara que esperar i aguantar és el que tu vols, no saps pas si ho podràs fer perquè uns moviments rítmics, intensos i violents es repeteixen un cop i un altre, obren pas i t’arrosseguen cada cop més avall.
   Una taca. Es veu que al principi eres una taca, o una castanya, no ho saps ben bé. Fa una estona has captat: “I llavors el metge va dir que aquella taca a la pantalla era en Waldo. Com una castanya. I mira ara, quina panxa tan grossa! Ja ho veus, una relliscada, després de la Renata, l’Odalys i la Cindy!” O sigui que taca i castanya. I relliscada. I tampoc no saps què són. La veu dolça ho explicava a d’altres veus i t’arribaven ais i uis i xerrameca, i feia molta calor i notaves les sacsejades que la veu dolça fa quan està molt contenta. Les tombarelles sempre els han agradat molt. Cada vegada que tocaves la paret, la veu gruixuda s’acostava i deia: “Waldo, seràs futbolista, i dels bons, eh? Un buen futbolista cubano!” I més sacsejades nervioses amb explosions de veus. Però a tu, el que et satisfeia de debò era posar-te el dit gros a la boca i dormir tranquil. I ara, en canvi, res de tombarelles, que ja ets cap per avall, amb prou feines et pots moure i hi ha una pressa i un desfici que fan por.
     No saps cap on vas, però aquest carai d’espasmes t’empenyen amb moltíssima energia, sense pauses. Tot és fosc i entonen gemecs, els batecs se t’acceleren i tu també fas força, i avances una mica i llavors passes un túnel i clisses una escletxa de claror i endavant, ja hi ets! Gires el cap i surts, surts, surts! T’agafen –ei, que et fan mal– i vols tornar enrere però no et deixen pas, i t’engrapen els peus i alguna cosa t’enlluerna fort i tremoles de dalt a baix i se sent algú que diu ben fort “Emboliqueu-lo amb la tovallola i poseu-lo sota el para-sol”, i algú altre que crida que ja ha trucat a l’ambulància, que vénen de seguida, i encara algú que s’esgargamella: “Si ja està tot fet, quina pressa que tenia aquest xaval!” I moltes veus diferents, primes, musicals, pastoses, escanyades, veus de nas i veus de tro, veus d’espinguet que udolen, veus que riuen i que s’exclamen, sobretot que s’exclamen com si se sorprenguessin molt, i de cop, molt a prop, a tocar, en sents una, de veu, que fa un bram estrany i molt agut. Et surt de dins! Aquesta veu et surt de dins! És teva! Tu també crides! I tot de mans borroses aplaudeixen, que t’atabalen i t’esveren, i de seguida sents que et deixen en algun lloc tou i suau, i per fi reposes un xic. 
    Un moment! Coneixes aquest flaire àcid i fort! I recordes aquest to! És la veu dolça i t’està parlant molt baixet i de molt a la vora, que li sents l’alè! I al cap d’un segon distingeixes una altra veu. És la gruixuda. Fa estona llarga que no la sents, ara que t’hi fixes, i gairebé t’eixorda: “Però Gladys, aquest nen és blanc! Dios mío, es un niño blanco!” I amb l’enraonadissa que t’envolta gairebé no entens la veu dolça que sanglota, fluixa i tremolosa: “Fabio, mi amor, ho sento tant... La nit del Gamper, mi amor... La festa, el vi... T’havia d’haver explicat allò de don Andrés.”

                                                                                              Núria Martí Constans