EMBARÀS DE RISC
Quan se n’ha anat l’aigua ja ho has vist
molt mal parat. La veu dolça ha xisclat i l’altra veu, la que és més fonda i
gruixuda, t’ha implorat que t’esperessis, que aguantessis fins que fóssiu a
l’hospital, que la platja no era ni de lluny un bon lloc per sortir, per més
bonic que fos Calella. Però, encara que esperar i aguantar és el que tu vols,
no saps pas si ho podràs fer perquè uns moviments rítmics, intensos i violents
es repeteixen un cop i un altre, obren pas i t’arrosseguen cada cop més avall.
Una taca. Es veu que al principi eres una
taca, o una castanya, no ho saps ben bé. Fa una estona has captat: “I llavors
el metge va dir que aquella taca a la pantalla era en Waldo. Com una castanya.
I mira ara, quina panxa tan grossa! Ja ho veus, una relliscada, després de la Renata, l’Odalys i la Cindy!” O sigui que taca i
castanya. I relliscada. I tampoc no saps què són. La veu dolça ho explicava a
d’altres veus i t’arribaven ais i uis i xerrameca, i feia molta calor i notaves
les sacsejades que la veu dolça fa quan està molt contenta. Les tombarelles sempre
els han agradat molt. Cada vegada que tocaves la paret, la veu gruixuda
s’acostava i deia: “Waldo, seràs futbolista, i dels bons, eh? Un buen futbolista cubano!” I més
sacsejades nervioses amb explosions de veus. Però a tu, el que et satisfeia de
debò era posar-te el dit gros a la boca i dormir tranquil. I ara, en canvi, res
de tombarelles, que ja ets cap per avall, amb prou feines et pots moure i hi ha
una pressa i un desfici que fan por.
No saps cap on vas, però aquest carai
d’espasmes t’empenyen amb moltíssima energia, sense pauses. Tot és fosc i
entonen gemecs, els batecs se t’acceleren i tu també fas força, i avances una
mica i llavors passes un túnel i clisses una escletxa de claror i endavant, ja
hi ets! Gires el cap i surts, surts, surts! T’agafen –ei, que et fan mal– i vols
tornar enrere però no et deixen pas, i t’engrapen els peus i alguna cosa
t’enlluerna fort i tremoles de dalt a baix i se sent algú que diu ben fort “Emboliqueu-lo
amb la tovallola i poseu-lo sota el para-sol”, i algú altre que crida que ja ha
trucat a l’ambulància, que vénen de seguida, i encara algú que s’esgargamella: “Si
ja està tot fet, quina pressa que tenia aquest xaval!” I moltes veus diferents,
primes, musicals, pastoses, escanyades, veus de nas i veus de tro, veus
d’espinguet que udolen, veus que riuen i que s’exclamen, sobretot que
s’exclamen com si se sorprenguessin molt, i de cop, molt a prop, a tocar, en
sents una, de veu, que fa un bram estrany i molt agut. Et surt de dins! Aquesta
veu et surt de dins! És teva! Tu també crides! I tot de mans borroses
aplaudeixen, que t’atabalen i t’esveren, i de seguida sents que et deixen en
algun lloc tou i suau, i per fi reposes un xic.
Un moment! Coneixes aquest
flaire àcid i fort! I recordes aquest to! És la veu dolça i t’està parlant molt
baixet i de molt a la vora, que li sents l’alè! I al cap d’un segon distingeixes
una altra veu. És la gruixuda. Fa estona llarga que no la sents, ara que t’hi
fixes, i gairebé t’eixorda: “Però Gladys, aquest nen és blanc! Dios mío, es un niño blanco!” I amb
l’enraonadissa que t’envolta gairebé no entens la veu dolça que sanglota,
fluixa i tremolosa: “Fabio, mi amor,
ho sento tant... La nit del Gamper, mi
amor... La festa, el vi... T’havia d’haver explicat allò de don Andrés.”
Núria Martí Constans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada