dissabte, 29 d’agost de 2009

AGUSTÍ CENTELLES, DIARI D'UN FOTÒGRAF

El fotógrafo Agustí Centelles, en el campo de Bram. Foto: AGUSTÍ CENTELLES / archivo centelles

M'agraden les fotografies. Totes. Les de casa i les de fora, les d'abans i les d'ara. Són petits fragments de realitat, un tros de paper d'hores viscudes. Aquestes són d'Agustí Centelles al camp de concentració de Bram (Aude, França) durant el seu captiveri (una és d'ell mateix) i tenen un valor excepcional ja que van ser fetes des de dins per qui vivia el drama en primera persona.

M'agraden les biografies. Llibres que parlen de la vida d'una persona, vull dir. Que n'expliquen els detalls i les vicissituds. M'interessen les experiències d'altri. I més si són testimoni d'uns fets que no s'haurien d'oblidar mai perquè no es tornin a repetir. Parlo del Diari d'un fotògraf, d'Agustí Centelles, publicat a Destino i que fa temps que tenia pendent de llegir. Són unes lletres colpidores. No pels sentiments escrits que hi pugui haver ("Solament descric el que em passa, veig o sento cada dia", diu Centelles), que, d'altra banda, s'intueixen a cada paraula i a cada pregunta que es fa l'autor, sinó per la descripció nua de retòrica que el mateix fotògraf diu que fa de la situació inhumana en què van haver de viure homes i dones fugitius de guerra en un país que en teoria els havia d'acollir en llibertat.

La primera persona corprèn i la relació de fets despullats de llàgrimes que l'autor es proposa només d'anotar fa feredat precisament per aquesta nuesa i per la crueltat que explica, és clar.

Des de la cadira de casa, tot pren més valor. Costa d'imaginar viure en aquelles circumstàncies i en canvi cada paraula seva les mostra més reals. Potser algú veu molt llunyana aquella època de patiment, però només cal mirar una mica enrere: a cada família d'aquest país nostre tan petit hi ha sang de lluita, hi ha morts o desapareguts, hi ha record de gana, de tristesa i de por, una por que es va fer grisa i que va durar dècades, i que encara després s'ha cobert amb mil mantes a les mans de dirigents i polítics. Ha costat molt. A França i aquí: tapem la vergonya, fem córrer un vel sobre la mort. El camí de la veritat és ardu, costerut i ple de punxes. És per això que és tan important que surtin a la llum veus que donin fe d'un temps carregat de dolor. Agustí Centelles n'era conscient, d'això, i el seu testimoniatge ens ha arribat, per sort, per partida doble. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules, però sense paraules, sense llenguatge, no tindríem passat, ni present ni futur. Els mots d'aquest home que va néixer a València, va viure a Barcelona i va haver de fugir-ne per emprendre un camí d'incertesa i misèria deixant la família a la ciutat són un complement importantíssim a tots els retrats que les seves càmeres van capturar. No deixeu de llegir-los.

(Trobareu més informació a la primera entrada que vaig fer sobre Centelles)

divendres, 21 d’agost de 2009

MODEST PRATS, LA LLENGUA I LA VIDA

Després de ressenyes diverses, encara trobem avui un article d'en Quim Nadal al Diari de Girona sobre les Engrunes i retalls d'en Modest. De debò que és un escrit que val la pena de llegir. L'article, volia dir ara, que prou que ho és també el llibre, és clar, no podia ser d'altra manera essent com són lletres de Modest Prats.

Fa anys que conec mossèn Modest des d'una certa distància, podríem dir: en vaig ser alumna ( i prou que vaig gaudir de les seves classes i vaig patir als seus exàmens), ens va casar (encara recordo l'oratòria del seu sermó als Àngels) i aquests darrers temps hem compartit veïnatge i església. Em sap greu que ara sigui més lluny i que no el trobi tan sovint pel carrer, camí de Santa Susanna. D'alguna manera ha estat present a la meva vida des que vaig posar els peus a la ciutat. Per això m'ha agradat tant l'article d'en Quim Nadal (que per cert podeu llegir clicant aquí), perquè és tan veritat tot el que diu. Aquestes engrunes són un pa sencer, un pa que no afarta ni embafa, que fa de bon passar, un pa d'aquells d'anar-ne menjant i voler-ne més. No m'estranya que en Modest, mossèn Modest, se'n senti tan content.

diumenge, 16 d’agost de 2009

EL FENOMEN SUEC


No sóc gaire viatgera. Els avions m'espanten i em maregen i massa dies fora de casa m'enyoro i pateixo. Ho trobo a faltar tot: des del llit fins al pa amb tomàquet, per típic i tòpic que sigui. O sigui que la decisió d'enfilar-me en alguna màquina superpotent amb ales sempre sol ser presa en un moment d'aquells d'endavant, tanco els ulls i que sigui el que Déu vulgui - és un dir, això de Déu- que bé que s'ha de córrer món i veure com viuen un xic més enllà de casa. No he estat a Suècia, per exemple. I mira, m'agradaria. m'agradaria perquè això del fenomen suec ja m'està despertant molta curiositat. De fet, tot va començar quan vaig llegir Lena, de Jordi Coca, ja fa uns quants anys. Em va atrapar i em va fer venir moltes ganes de veure "la llarga claror estiuenca del nord". Després vaig començar a empassar-me les històries de Kurt Wallander, un detectiu que ja és com si fos de casa, una darrere l'altra i amb fruïció. Ara arriba la famosa trilogia, que -ho confesso- encara no he llegit (m'obstino a seguir rigorosament fidel a Mankell), la famosa trilogia, deia, que passa la mà per la cara a qualsevol altra novel·la en qüestió de vendes i que ja ha arribat al cinema.
No sé si parlar d'IKEA. Potser no cal que en digui res perquè ara ja me n'ha passat una mica la febre (no tenim res més per moblar), però ja que sí, que he escrit IKEA, doncs, això, que des que es va plantar a Badalona, hi hem fet unes quantes visites, no hi ha temporada que no en fullegi el catàleg i com jo, molts, que les botigues de la cadena creixen com bolets.
I, guaita, resulta que Suècia també tindrà vida al Barça. No hauria dit mai que escriuria el que sigui que és això que escric parlant de Jordi Coca, de Henning Mankell, d'Stieg Larsson, d'IKEA i del Barça. Perquè no m'he pogut estar de penjar el retrat que el pare ha fet, per passar l'estona, del nou fitxatge blaugrana, i rere el dibuix, la xerrameca.
Tampoc no sé si l'any que ve podrem tornar a cantar allò de Copa, Lliga, Champions (dos anys seguits ja seria massa!) -no hem d'oblidar que els blancs han reforçat l'equip!-, però si Zlatan Ibrahimovic segueix els passos d'alguns compatriotes seus, tenim moltes possibilitats. Ves, que al final sí que hi hauré d'anar, a Suècia.