M'agraden les fotografies. Totes. Les de casa i les de fora, les d'abans i les d'ara. Són petits fragments de realitat, un tros de paper d'hores viscudes. Aquestes són d'Agustí Centelles al camp de concentració de Bram (Aude, França) durant el seu captiveri (una és d'ell mateix) i tenen un valor excepcional ja que van ser fetes des de dins per qui vivia el drama en primera persona.
M'agraden les biografies. Llibres que parlen de la vida d'una persona, vull dir. Que n'expliquen els detalls i les vicissituds. M'interessen les experiències d'altri. I més si són testimoni d'uns fets que no s'haurien d'oblidar mai perquè no es tornin a repetir. Parlo del Diari d'un fotògraf, d'Agustí Centelles, publicat a Destino i que fa temps que tenia pendent de llegir. Són unes lletres colpidores. No pels sentiments escrits que hi pugui haver ("Solament descric el que em passa, veig o sento cada dia", diu Centelles), que, d'altra banda, s'intueixen a cada paraula i a cada pregunta que es fa l'autor, sinó per la descripció nua de retòrica que el mateix fotògraf diu que fa de la situació inhumana en què van haver de viure homes i dones fugitius de guerra en un país que en teoria els havia d'acollir en llibertat.
La primera persona corprèn i la relació de fets despullats de llàgrimes que l'autor es proposa només d'anotar fa feredat precisament per aquesta nuesa i per la crueltat que explica, és clar.
Des de la cadira de casa, tot pren més valor. Costa d'imaginar viure en aquelles circumstàncies i en canvi cada paraula seva les mostra més reals. Potser algú veu molt llunyana aquella època de patiment, però només cal mirar una mica enrere: a cada família d'aquest país nostre tan petit hi ha sang de lluita, hi ha morts o desapareguts, hi ha record de gana, de tristesa i de por, una por que es va fer grisa i que va durar dècades, i que encara després s'ha cobert amb mil mantes a les mans de dirigents i polítics. Ha costat molt. A França i aquí: tapem la vergonya, fem córrer un vel sobre la mort. El camí de la veritat és ardu, costerut i ple de punxes. És per això que és tan important que surtin a la llum veus que donin fe d'un temps carregat de dolor. Agustí Centelles n'era conscient, d'això, i el seu testimoniatge ens ha arribat, per sort, per partida doble. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules, però sense paraules, sense llenguatge, no tindríem passat, ni present ni futur. Els mots d'aquest home que va néixer a València, va viure a Barcelona i va haver de fugir-ne per emprendre un camí d'incertesa i misèria deixant la família a la ciutat són un complement importantíssim a tots els retrats que les seves càmeres van capturar. No deixeu de llegir-los.
(Trobareu més informació a la primera entrada que vaig fer sobre Centelles)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada