dimarts, 17 de novembre del 2009

COL·LOQUI INTERNACIONAL SOBRE L'EXILI








Preparen a la Jonquera un gran col·loqui internacional sobre l'exili

Amb una conferència sobre Agustí Centelles, Miquel Berga serà un dels participants de l'ambiciós col·loqui internacional Reflexionant l'exili que organitza el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Mume) i que se celebrarà en aquest mateix museu el 20, 21 i 22 de novembre vinent com a culminació del setantè aniversari de l'inici de l'èxode republicà.

Segons explica el director del Mume i del col·loqui, Jordi Font, aquest esdeveniment pretén aportar un enfocament original a partir de la interpretació de l'exili, sense oblidar els aspectes historiogràfics, des de disciplines com ara l'art, el cinema, la literatura o la memòria oral. Es tracta de fer una reflexió global sobre allò que va significar l'exili més que no pas l'aportació de noves dades. Així, al costat d'autoritats en la matèria sobre la història de l'Exili com Geneviève Dreyfus-Armand, exposaran els seus punts de vista especialistes en cinema, com Àngel Quintana, la professora d'estudis culturals de la Universitat de Londres, Mari Paz Balibrea, i la filòsofa Fina Birulés.
El col·loqui es dividirà en tres grans blocs que analitzaran l'exili des d'una perspectiva històrica, des de les seves expressions artístiques i, finalment, abordant la memòria i el testimoni. El col·loqui, la inscripció al qual costa 30 euros, no és només obert a especialistes sinó al públic en general, i la voluntat de la direcció, segons exposa Font, és «que tingui un caràcter transfronterer». Les ponències seran aplegades en un llibre que, en català, publicarà l'editorial Afers, mentre que Mare Nostrum ho farà en francès.

Extracte de la notícia del diari El Punt (5-6-09)

dijous, 5 de novembre del 2009

NÚRIA ESPONELLÀ GUANYA EL NÉSTOR LUJÁN

Núria Esponellà guanya el Néstor Luján de Novela Històrica 2009 amb 'Rere els murs'

Moltes felicitats a la Núria que acaba de guanyar el premi Néstor Luján. Quatre anys de feina són moltes hores vivint la novel·la! I és que l'obra s'ho val, tant per la bona i extensa documentació, com per la reivindicació de la terra (qui havia situat una intriga a Sant Pere de Rodes abans?), com per la pròpia història del protagonista. Èxit de vendes assegurat!

http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/rere-els-murs_11413.html

dimarts, 3 de novembre del 2009

LA PARELLA


La taula de marbre de l’Antiga és plena d’engrunetes. La Maria Clàudia mira la porta verda de la granja cada vegada que s’obre i amb els dits nerviosos va fent miques trossets de molla de l’entrepà de truita que li acaben de portar. Ha arribat aviat, volia ser la primera, triar taula i, asseguda, veure’l entrar.
Quan la cambrera li ha demanat què volia, ha dubtat. No és que no ho sabés, no. Tenia por que si li ho deia com havia après feia quatre dies al curs, la noia no l’entengués. Al cap i ala fi, entrepà no és tan fàcil de dir. I si l'altra se’n reia? I si li feia repetir? Demanar un bocadillo ha estat molt més fàcil, però un cop més li ha sabut greu no tenir el valor de llançar-s’hi i de dir fort i alt, en català, el que volia.
Ell no acaba d’arribar mai més. Només s’han vist un cop i no sap què li dirà. I després, la vergonya. “Com estàs? De què fas? On vius?” Totes les preguntes que li vénen al cap li semblen inadequades, quatre bajanades, ximpleries, menudeses. I com li podrà contestar sense que se li entortolligui la llengua, sense quequejar, sense quedar vermella com un tomàquet? No ha tingut temps de passar per casa i hauria volgut arreglar-se un xic més, perfumar-se, pentinar-se, potser encara hi és a temps si va un segon al lavabo. I la taula plena d’engrunes.
D’una revolada s’aixeca, passa la mà pel marbre fred uns quants cops i, amb la taula neta, es gira i fa el primer pas per arribar al final del local a la dreta. Però no té temps d’arribar-hi. Encara no ha caminat ni mig metre, que sent una mà forta i decidida a l’esquena. Li ve suor de cop i molta calor, tanta que s’ha de treure el jersei de seguida, abans de dir res. La pell morena, brillant i sedosa de l’escot queda al descobert i el cabell, que estava recollit en una cua fluixa, es deslliga amb el gest de passar la roba pel cap i cau gràcil sobre les espatlles. Somriu i li surt un hola, Jordi fluixet mentre tots dos s’asseuen.
No sap què dir, com començar, però ell trenca el gel i li explica que arriba un xic tard perquè el nét l’ha entretingut, que dimarts que ve serà puntual i que li sap greu, però que a la seva edat res de córrer. I riuen, la por es va fonent i la Maria Clàudia s’hi atreveix: “Quants anys té, el seu nét?” Se sent feliç. Li ha sabut dir i ell li contesta com si es coneguessin de tota la vida. En poca estona l’avi li ha cantat totes les gràcies del menut i ella li ha ensenyat la foto del seu nebot petit i li ha explicat com n'és, d'entremaliat. I pensa que sí, que ha fet sort de trobar una parella lingüística.
Quan surten al carrer, una turista amb un plànol rebregat a les mans se’ls acosta i els demana on és l’ajuntament. És senzill. Ho pot fer, ara n’està segura, i mentre li respon “aquí davant mateix” no sent el vent fred de desembre, tan diferent del que per Nadal bufa al seu país, els llums que guarneixen la plaça li semblen molt més bonics que abans i a cada paraula que diu li neixen roses a l’ànima.

A tots els voluntaris lingüístics, a tots els aprenents i a tots els alumnes que s’esforcen per viure i fer viure la nostra llengua.

dilluns, 2 de novembre del 2009

CINEMA A CASA: UN CLÀSSIC


DE L’ESCRIPTOR EN CRISI AL PASSADÍS DEMONÍAC

Que la literatura i el cinema tenen una relació estreta, ho demostren a hores d’ara milers d’adaptacions, lliures o fidels, bones o dolentes, de novel·les gairebé sempre carregades d’èxit que directors agosarats decideixen dur a la pantalla. Basada en l’obra homònima d’Stephen King, El resplandor n’és un exemple. Un exemple reeixit, hauríem de dir. Un exemple gairebé de culte.

El resplandor, dirigida per Stanley Kubrick el 1980, explica la història d’un escriptor en crisi (Jack Nicholson) que aprofita una feina de vigilant en un hotel de muntanya i s’hi aïlla amb la seva família per trobar les muses que fa temps que ha perdut. Un cop allà, la pertorbació obsessiva i infernal s’anirà apoderant de tot. La idea de l’escriptor sense inspiració ha estat, de fet, un tema recurrent a la literatura que el mateix Stephen King reprèn anys més tard a Secret window, secret garden, obra que David Koeep converteix també en material cinematogràfic (La ventana secreta, 2004) amb un Johnny Deep-escriptor-assassí protagonista i un John Turturro papissot que al 1991 ja havia estat precisament un magnífic escriptor bloquejat a la inclassificable Barton Fink dels germans Coen, un altre film al voltant de la inquietud i el deliri davant la pàgina en blanc. Són pel·lícules, totes tres, amb certes coincidències no casuals si tenim en compte que, a més de la fal·lera homicida comuna, La ventana secreta es desenvolupa en una casa isolada al bosc i Barton Fink, igual que El resplandor i probablement inspirada en aquesta, centra els moviments dels personatges en un hotel solitari.

I és que els hotels desemparats de la mà de Déu –és un dir– són un escenari perfecte per a la bogeria malaltissa que desemboca en autèntica carnisseria. Recordem, si no, el motel de carretera de l’opressiva Els sense nom o el famosíssim escenari dels crims de Norman Bates a Psicosi. Tal com diu Hitchcock, referint-se a la mansió de Rebeca, es tracta d’assegurar-se que “la por s’hi quedarà”.

L’hotel de El resplandor és tan inquietant (per la seva perfecció, aïllament, buidor i calma aparent) com ho és tota la mateixa pel·lícula des del travelling inicial, amb el cotxe que ascendeix per una carretera de trànsit escàs al mig de muntanyes altes i gairebé inaccessibles (important el paper de la banda sonora), fins al gir final que ens mostra la foto en blanc i negre de Jack Nicholson-Jack Torrance-vigilant de l’hotel.

L’angoixa que El resplandor produeix a l’espectador, però, no ve de la foscor –paraula i ambient repetits a nombrosos films de terror–, sinó que Kubrick sap transmetre la por a través d’elements tan senzills com poden ser dues nenes bessones vestides de la mateixa manera al mig d’un passadís ben il·luminat. Ni tan sols el títol respira foscor. Ans al contrari, parla d’un resplendor, d’una llum (un sisè sentit?), que caracteritza el fill de l’escriptor que ha anat a viure amb els seus pares a l’hotel. El nen serà el primer a adonar-se de la tragèdia que es va viure en aquell hotel, tragèdia que fa que després ningú no vulgui acceptar la feina de fer-ne de vigilant durant tot un hivern. Torrance-Nicholson sí que l’accepta i, en una interpretació genial de l’expressiu actor, anirem vivint al llarg del metratge el seu camí ascendent cap a la paranoia, amb unes celles cada vegada més arquejades i un somriure cada vegada més maquiavèl·lic que Kubrick ens mostra en uns primers plans esfereïdors.

El resplandor és, en fi, una pel·lícula d’un terror calculat i progressiu que produeix ànsia, angúnia i neguit. I ho és tant pels intèrprets com per la manera com és filmada: el repetit recorregut del nen amb tricicle pels passadissos buits de l’hotel, per exemple, té l’espectador amb un llarg ai al cor esperant l’ensurt i la desgràcia en qualsevol moment. Mai més no ens semblarà innocent un passadís. Mai més no deixarem que el nostre fill hi jugui sol. Podria sorgir una pilota-trampa del no res o un parell de noietes més aviat gata maules que el convidessin amb fingida candidesa a creuar la temible frontera entre la vida i la mort.


Núria Martí Constans