dimarts, 3 de novembre de 2009

LA PARELLA


La taula de marbre de l’Antiga és plena d’engrunetes. La Maria Clàudia mira la porta verda de la granja cada vegada que s’obre i amb els dits nerviosos va fent miques trossets de molla de l’entrepà de truita que li acaben de portar. Ha arribat aviat, volia ser la primera, triar taula i, asseguda, veure’l entrar.
Quan la cambrera li ha demanat què volia, ha dubtat. No és que no ho sabés, no. Tenia por que si li ho deia com havia après feia quatre dies al curs, la noia no l’entengués. Al cap i ala fi, entrepà no és tan fàcil de dir. I si l'altra se’n reia? I si li feia repetir? Demanar un bocadillo ha estat molt més fàcil, però un cop més li ha sabut greu no tenir el valor de llançar-s’hi i de dir fort i alt, en català, el que volia.
Ell no acaba d’arribar mai més. Només s’han vist un cop i no sap què li dirà. I després, la vergonya. “Com estàs? De què fas? On vius?” Totes les preguntes que li vénen al cap li semblen inadequades, quatre bajanades, ximpleries, menudeses. I com li podrà contestar sense que se li entortolligui la llengua, sense quequejar, sense quedar vermella com un tomàquet? No ha tingut temps de passar per casa i hauria volgut arreglar-se un xic més, perfumar-se, pentinar-se, potser encara hi és a temps si va un segon al lavabo. I la taula plena d’engrunes.
D’una revolada s’aixeca, passa la mà pel marbre fred uns quants cops i, amb la taula neta, es gira i fa el primer pas per arribar al final del local a la dreta. Però no té temps d’arribar-hi. Encara no ha caminat ni mig metre, que sent una mà forta i decidida a l’esquena. Li ve suor de cop i molta calor, tanta que s’ha de treure el jersei de seguida, abans de dir res. La pell morena, brillant i sedosa de l’escot queda al descobert i el cabell, que estava recollit en una cua fluixa, es deslliga amb el gest de passar la roba pel cap i cau gràcil sobre les espatlles. Somriu i li surt un hola, Jordi fluixet mentre tots dos s’asseuen.
No sap què dir, com començar, però ell trenca el gel i li explica que arriba un xic tard perquè el nét l’ha entretingut, que dimarts que ve serà puntual i que li sap greu, però que a la seva edat res de córrer. I riuen, la por es va fonent i la Maria Clàudia s’hi atreveix: “Quants anys té, el seu nét?” Se sent feliç. Li ha sabut dir i ell li contesta com si es coneguessin de tota la vida. En poca estona l’avi li ha cantat totes les gràcies del menut i ella li ha ensenyat la foto del seu nebot petit i li ha explicat com n'és, d'entremaliat. I pensa que sí, que ha fet sort de trobar una parella lingüística.
Quan surten al carrer, una turista amb un plànol rebregat a les mans se’ls acosta i els demana on és l’ajuntament. És senzill. Ho pot fer, ara n’està segura, i mentre li respon “aquí davant mateix” no sent el vent fred de desembre, tan diferent del que per Nadal bufa al seu país, els llums que guarneixen la plaça li semblen molt més bonics que abans i a cada paraula que diu li neixen roses a l’ànima.

A tots els voluntaris lingüístics, a tots els aprenents i a tots els alumnes que s’esforcen per viure i fer viure la nostra llengua.