dilluns, 2 de novembre de 2009

CINEMA A CASA: UN CLÀSSIC


DE L’ESCRIPTOR EN CRISI AL PASSADÍS DEMONÍAC

Que la literatura i el cinema tenen una relació estreta, ho demostren a hores d’ara milers d’adaptacions, lliures o fidels, bones o dolentes, de novel·les gairebé sempre carregades d’èxit que directors agosarats decideixen dur a la pantalla. Basada en l’obra homònima d’Stephen King, El resplandor n’és un exemple. Un exemple reeixit, hauríem de dir. Un exemple gairebé de culte.

El resplandor, dirigida per Stanley Kubrick el 1980, explica la història d’un escriptor en crisi (Jack Nicholson) que aprofita una feina de vigilant en un hotel de muntanya i s’hi aïlla amb la seva família per trobar les muses que fa temps que ha perdut. Un cop allà, la pertorbació obsessiva i infernal s’anirà apoderant de tot. La idea de l’escriptor sense inspiració ha estat, de fet, un tema recurrent a la literatura que el mateix Stephen King reprèn anys més tard a Secret window, secret garden, obra que David Koeep converteix també en material cinematogràfic (La ventana secreta, 2004) amb un Johnny Deep-escriptor-assassí protagonista i un John Turturro papissot que al 1991 ja havia estat precisament un magnífic escriptor bloquejat a la inclassificable Barton Fink dels germans Coen, un altre film al voltant de la inquietud i el deliri davant la pàgina en blanc. Són pel·lícules, totes tres, amb certes coincidències no casuals si tenim en compte que, a més de la fal·lera homicida comuna, La ventana secreta es desenvolupa en una casa isolada al bosc i Barton Fink, igual que El resplandor i probablement inspirada en aquesta, centra els moviments dels personatges en un hotel solitari.

I és que els hotels desemparats de la mà de Déu –és un dir– són un escenari perfecte per a la bogeria malaltissa que desemboca en autèntica carnisseria. Recordem, si no, el motel de carretera de l’opressiva Els sense nom o el famosíssim escenari dels crims de Norman Bates a Psicosi. Tal com diu Hitchcock, referint-se a la mansió de Rebeca, es tracta d’assegurar-se que “la por s’hi quedarà”.

L’hotel de El resplandor és tan inquietant (per la seva perfecció, aïllament, buidor i calma aparent) com ho és tota la mateixa pel·lícula des del travelling inicial, amb el cotxe que ascendeix per una carretera de trànsit escàs al mig de muntanyes altes i gairebé inaccessibles (important el paper de la banda sonora), fins al gir final que ens mostra la foto en blanc i negre de Jack Nicholson-Jack Torrance-vigilant de l’hotel.

L’angoixa que El resplandor produeix a l’espectador, però, no ve de la foscor –paraula i ambient repetits a nombrosos films de terror–, sinó que Kubrick sap transmetre la por a través d’elements tan senzills com poden ser dues nenes bessones vestides de la mateixa manera al mig d’un passadís ben il·luminat. Ni tan sols el títol respira foscor. Ans al contrari, parla d’un resplendor, d’una llum (un sisè sentit?), que caracteritza el fill de l’escriptor que ha anat a viure amb els seus pares a l’hotel. El nen serà el primer a adonar-se de la tragèdia que es va viure en aquell hotel, tragèdia que fa que després ningú no vulgui acceptar la feina de fer-ne de vigilant durant tot un hivern. Torrance-Nicholson sí que l’accepta i, en una interpretació genial de l’expressiu actor, anirem vivint al llarg del metratge el seu camí ascendent cap a la paranoia, amb unes celles cada vegada més arquejades i un somriure cada vegada més maquiavèl·lic que Kubrick ens mostra en uns primers plans esfereïdors.

El resplandor és, en fi, una pel·lícula d’un terror calculat i progressiu que produeix ànsia, angúnia i neguit. I ho és tant pels intèrprets com per la manera com és filmada: el repetit recorregut del nen amb tricicle pels passadissos buits de l’hotel, per exemple, té l’espectador amb un llarg ai al cor esperant l’ensurt i la desgràcia en qualsevol moment. Mai més no ens semblarà innocent un passadís. Mai més no deixarem que el nostre fill hi jugui sol. Podria sorgir una pilota-trampa del no res o un parell de noietes més aviat gata maules que el convidessin amb fingida candidesa a creuar la temible frontera entre la vida i la mort.


Núria Martí Constans

2 comentaris:

Josep M. Sansalvador ha dit...

Tens tota la raó. És una pel·lícula de por amb majúscules. Només de pensar-hi m'espanto. No la he tornada a veure més. Aquest estiu, de vacances, anava darrera la meva filla, que corria pel passadís emmoquetat d'un hotel camí de la nostra cambra i ja començava a tenir esgarrifances.
Si Kubrik volia espantar-nos, a fe que ho aconseguí.
Salutacions !

Núria Martí Constans ha dit...

Va ser cosa d'en Pep Prieto i d'un curs de cinema al Museu del Cinema, que la tornés a veure. I vaig tornar uns anys enrere, com si fes un viatge en el temps, perquè feia molt que jo tampoc no la veia. I realment vaig gaudir-la. M'encanta la por cinematogràfica!

Una abraçada!