divendres, 4 de setembre de 2009

COINCIDÈNCIES XILENES

Aquesta setmana ha caigut a les meves mans la novel·la d'Antonio Skármeta El cartero de Neruda. Fa anys vaig veure la lliure adaptació cinematogràfica que se'n va fer i em va agradar molt (nominada, per cert, a uns quants Òscars encara que només en va obtenir un). Per això quan he vist el llibre l'he encetat de seguida esperant retrobar aquell ambient poètic del film, aquell cant a la poesia, a l'amistat i a l'amor que és la pel·lícula.
No m'ha pas decebut, ben bé al contrari (millor que el film!). És una obra magnífica, amb tocs d'humor que reafirmen la tragèdia, amb fines ironies, amb retrats bells i precisos, amb un domini de la llengua fabulós. Cada paraula és triada de manera que ha de ser aquella i no cap altra la que sorprengui el lector per la imatge lírica que es forma gairebé a cada ratlla. La història emociona i colpeix per la duresa d'un final que tots coneixem (Xile, 1973) i que per això no deixa de ser més cruel i més amarg, tal com siu Skármeta, referint-se al cafè, és clar, "Lo tomo amargo."

Xile, darrerament, m'és molt present. Ja he parlat al bloc de Les mateixes estrelles i de l'aventura del Winnipeg, el vaixell que l'any 1939 -ara ha fet setanta anys- Neruda (no sé si es pot parlar d'aquell país llarg i estret sense parlar de Pablo Neruda) va fer sortir de França carregat amb més de dos mil refugiats de la Guerra Civil espanyola cap a Xile. Doncs bé, arran d'això, arran d'haver guanyat el premi de Lectura Fàcil convocat per CCOO i que publicarà Publicacions de l'Abadia de Montserrat aquesta tardor, he rebut també aquesta setmana una invitació per participar a l'acte inaugural de l'exposició "L'odissea del Winnipeg" que l' Associació Allende de Tarragona organitza al port de la ciutat el dia quinze de setembre.
No cal dir que m'ha agradat molt rebre-la i que també m'agradaria molt anar-hi. Si fos a Girona, no hi faltaria. Però no podré ser-hi. Ben mirat, sí que hi seré una mica des d'aquí: aquell dia llegiran un text que escriuré per a l'ocasió amb molt de gust. No es pot parlar de Xile sense esmentar Neruda. Tampoc sense pensar en Allende. A El cartero de Neruda llegim:

"Desde el San Cristóbal hasta el cementerio, fue creciendo el cortejo, hasta que, al pasar frente a las floristas del Mapocho, una consigna celebró al poeta muerto y otra al presidente Allende."

Si amb Les mateixes estrelles els recordo una mica a tots dos i contribueixo a fer coneixedor un acte de solidaritat tan gran com va ser el viatge del Winnipeg, ja estic contenta.

5 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Núria,
Ostres! Després de penjar el comentari, vaig parlar amb la meva filla sobre la Japonesa i resulta que m’he despitat i el que va més enllà de lo imaginable és Trànsit de Juan Díaz Acuña. És la que sobrepassa tots els límits de la realitat. És la història d’n psicòleg que treballa en un centre de discapacitats i s’enamora bojament d’una interna del centre.... No ha estat malament, ara una mica complicada.
Ara pel que fa a La japonesa, magnífica. L’autor tracta el tema amb molt tacte i tendresa. Ara, t’ha fixat que no és pot estar de parlar de ses Illes.
Aquest llibres que parles me'l apuntarè.

Núria Martí Constans ha dit...

Hola, Rosa,

No he llegit Trànsit, però estic d'acord amb tu que La japonesa està molt bé per com és capaç Coca de dominar un narrador en primera persona sense caure en el sentiment i fent creïble l'autisme del protagonista. El que tu dius, magnífica. El d'Skármeta és d'aquells que tens ganes de tornar a llegir.
Ara em falta trobar temps per Trànsit, si és transgressor resulta atractiu, no?

Una abraçada,
Núria

Rosa ha dit...

Hola Núria,
Si l'arribes a llegir, ja em diràs què t'ha semblat?

Fins aviat

Núria Martí Constans ha dit...

I tant, Rosa!

Fins aviat,
Núria

Mireia ha dit...

Jo també vaig veure l'adaptació cinematogràfica. A veure si m'animo amb el llibre