dilluns, 7 de desembre de 2009

MINORIES I SOLDATS


Massa dies fa que, posseïda i obsessionada i arrossegada per la quantitat de feina i les ganes boges d’enllestir-la, no escrivia en aquest bloc. M’hi duen de nou justament nou relats. Nou relats de lluita que s’apleguen en un volum primet amb portada de tons negres i lletres roses, d’un rosa fosforescent, que destaquen paraules clau: el Llibre de la Marató, “vull saber contra què lluito”.

Es llegeix de pressa, aquesta miscel·lània feta de col·laboracions desinteressades. Passa xuclant. Des de Lolita Bosch, que obre el recull amb un escrit de no ficció –que no fa conte, vaja, amb els ets i uts d’un conte, vull dir– fins a Màrius Serra, que en la línia de Quiet, el tanca, passem per Camps, que riereja un xic amb blaus i Maries (i no per la nova sèrie del canal català); passem per Monzó, que aprofita un text publicat a La Vanguardia; i passem per Andreu Martin, que sap crear un relat tendre i colpidor, amb joc de paraules inclòs.

No ens oblidem de Jordi Sierra i Fabra, que ens vol fer creure en l’esperança; ni de Manuel Baixauli, que juga amb el temps; ni del discret Rafel Vallbona; ni d’Eloi Vila, que fa el conte dins del conte i ens té reservada una sorpresa.

Després de la pols que s’ha aixecat amb la controvèrsia sobre la qüestió lingüística de la minisèrie Les Veus del Pamano (feu-me cas i llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet, que passa la mà per la cara a la producció televisiva mil cops), després de defenses i acusacions, doncs, sembla que algú n’ha après una mica i ha pensat a incloure en aquest Llibre de la Marató alguna parla més que no sigui el català central. Ja era hora.

Set mil malalties minoritàries, en fi. Quasi desconegudes. A vegades sense nom (“la força cultural dels noms és terrible”, diu Màrius Serra). Set mil guerres. Fem-nos una mica soldats.

Acabo. Ja m’aixeco i vaig al menjador. Obro la capsa i trec el disc. Mentre el poso no puc evitar taral·lejar aquest Sailing que Pep Sala canta en la nostra llengua. Hi barrejo l’anglès i em sento un xic partida perquè tant m’agrada l’original com aquesta nova versió de Navegant, que la fa més propera. I encara penso en l’Estimada Maria d’Esperança Camps, com un dia de fa molts anys, massa anys fa, pensava en la Maria del Te deix, amor, la mar com a penyora. Fem-nos soldats, deia, i lluitem plegats per plantar cara al dolor. Ells i elles han escrit. Llegim-los. Llegim-les.