"(...) Girona, Titín, és una ciutat verinosa. A tu el mal et ve de naixement; a mi m'ha agafat més tard. Es fa estimar, encara que no vulgui. Jo no sé si és la boira, les campanades de la catedral -que sonen igualment lentes, tot i que gairebé ja no se senten-, les olors i pudors ciutadanes, o què, però hi ha alguna cosa que destil·la a la sang -sense que te n'adonis- una apòzema misteriosa. M'agradria -és un dir-t'ho a tu- que en Joan Perucho investigués en els seus llibres de velles alquímies draculars si hi ha algun indici d'aquest art d'encantament col·lectiu. (...) Confidencialment et diré que em penso que sé el secret, però em manquen recursos per a comprovar-ho científicament: tinc la impressió que el mitjà tranmissor d'aquest embadaliment gironí, que s'encomana a tothom qui passa una temporada a la ciutat, són algunes mosques, descendents per línia directa d'aquelles de sant Narcís que anorrearen l'exèrcit de Felip l'Ardit. Amb el pas del temps i l'acció constant de l'Ajuntament -que actua com una mena d'eficaç DDT- van perdent virior, fins al punt que -d'acord totalment amb tu: "d'aquí a molt poc (Girona) serà absolutament insuportable"-, aviat ja no picaran més, i la gent obrirà els ulls sorpresa d'haver pogut estimar aquesta ciutat nostra. Encara que tinc també la impressió que som legió els qui no ens podem treure mai del damunt aquest embruixament."
Modest Prats, Engrunes i retalls
Girona sempre m'ha fascinat. A vegades explico als que hi han nascut (amb un punt de presumpció, ho reconec, prou que se l'estimen, ells) que no poden valorar la ciutat de la mateixa manera que jo, que vinc de fora i que vaig descobrir-la de jove, però havent trepitjat molts altres carrers i places sense la màgia de les pedres de Girona. Havia d'escriure aquí les paraules de Modest Prats. Ho havia de fer perquè sap expressar magistralment, com sempre, el que voldríem dir molts gironins d'adopció que ens hem deixat atrapar de gust per l'encanteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada