JAUME CABRÉ AL CLUB DE LECTURA SANT NARCÍS

Es posa dret i s’apropa al públic. Només amb aquest gest se’ns posa a tots a la butxaca. Jaume Cabré sap què ha de dir i com ho ha de dir. En té els genolls pelats, de parlar de les seves novel·les, d’explicar a lectors àvids d’informació privilegiada com s’ho ha fet per fer sortir un conill blanc i ufanós d’un barret d'escriptor.

Un any i mig feia que l’esperàvem. Un any i mig que Lluís Gil el va trucar per provar de fer-lo venir a Sant Narcís a compartir temps i històries amb tots els que no ens volem quedar només amb les lletres, amb la paraula escrita, sinó que necessitem la dita, la que surt de la gola de Jaume Cabré. Sort que en Lluís va ser tossut, tal com s’ha dit aquest vespre, entre rialles, perquè la vetllada ha estat magnífica.

Es posa dret i comença: la gènesi, com va néixer Les veus del Pamano. L’autor volia fer una novel·la sobre mestres. I mireu què n’ha sortit! Ha creat una atmosfera i un tempo i ha aconseguit que el lector hi entri, que no es quedi a la superfície, que no vulgui que allò que llegeix s’acabi, que desconnecti del món i només visqui dins les pàgines del llibre. “No estic llegint, estic vivint la novel·la.” Paraules seves referint-se al lector i a l’objectiu de l’escriptor. Això és el miracle de l’escriptura, doncs, i Cabré el fa real amb aquesta novel·la.

Ens posem drets i acabem. Dues hores. Hem estat dues hores sentint i parlant amb Jaume Cabré. El temps ha volat, no han existit els rellotges. No sabria dir si és més apassionant llegir-lo o escoltar-lo. Gràcies, Jaume! I gràcies, Lluís, per la tossuderia.