M'agraden les dones escriptores. Rodoreda, la primera. Maria Mercè Roca, M. de la Pau Janer, Marguerite Duras, Isabel-Clara Simó. He tingut començat Els racons de la memòria, però, molts dies. S'estava a la tauleta de nit esperant-me i gairebé hi fa arrels. No sé ben bé per què n'he reprès la lectura (no m'enganxava com els altres de l'autora), però he arribat al final després de passar per les pàgines colpidores que parlen de la mort del fill i ha valgut la pena ni que sigui per les últimes lletres. Són les millors, les que diuen per què escriu. No m'ho creia quan veia la paraula: necessitat. No fa gaire vaig escriure a la Revista de Girona sobre el fet d'escriure ("Paraules inèdites") i repetia el mot, el defensava amb exemples: necessitat, necessitat. Rodoreda el fa servir també. No és res nou, doncs, ja ho sé. Però compartir-ho emociona.
2 comentaris:
Hola Núria,
Jo crec els escriptors sentiu la necessitat d'escriure, ja que l’escriptura no només us porta coses bones, també us porta algun mal de cap. Pel que fa a la Isabel-Clara Simó, vaig llegir La salvatge i no em va agradar, i no he llegit res més d'aquesta autora.
Fins aviat
Rosa,
Jaume Cabré també parla de necessitat. Molt bo "El sentit de la ficció" gairebé com a llibre de text, vull dir d'aquells de consulta bligatòria.
La salvatge és una mica bèstia. També ho són altres llibres seus, vull dir que poden ferir i poden provocar rebuig. Potser per això m'agraden, perquè sap despertar sentiment, del tipus que sigui.
Res, bons programes i fins aviat,
Núria
Publica un comentari a l'entrada