SEBASTIÀ SERRANO I L'ELOGI

Acabo de llegir l'Elogi de la passió pura de Sebastià Serrano, reeditat per Amsterdam-Ara Llibres després de vint anys de la seva primera edició. Tenia ganes de llegir-lo. Primer perquè em va agradar molt El poder de la seducció, per exemple, i altres títols seus; segon, perquè tinc constància que és un professor excel·lent i, tercer, perquè vaig coincidir amb ell durant el dia de Sant Jordi del 2009, quan acabava de publicar La festa dels sentits, i fèiem ruta en un autocar petit de la mà de la Neus, cap de premsa d'Ara. 

Confesso que em venia de gust llegir el Sebastià Serrano de fa dues dècades, quan jo estava per altres romanços, prop de la lectura i de la vida i lluny de l'escriptura com a acte de cració íntima, i llegir-lo, a més, amb aquell punt analitzador que costa de dissimular quan ja no només llegeixes sinó que també escrius. Confesso encara que a vegades en faig un gra massa, d'aquest punt, i que això fa que em costi gaudir de les novel·les com fa justament vint anys. Tot i això, la progressió és justa i necessària (ara he escopit el llenguatge religiós amagat que vaig xuclar per a Hores prohibides), és justa i necessària, deia, i malament si no hi fos.

En fi, que en aquest Sebastià vint anys més jove ja hi ha tot el Sebastià d'ara. És, certament, un elogi de la passió, de la seva passió per les paraules i per la comunicació, per allò que es diu i també per allò que no es diu, potser més fins i tot per això darrer, per aquell llenguatge corporal callat que parla tant, i del qual l'autor ha parlat tant anys després d'escriure aquesta novel·la, que va ser premi Ramon  Llull. Un pròleg excel·lent ple de records i, guaita, també de confessions, d'experiència i de noves propostes arrodoneix l'obra. Benvinguda!