20 anys de la revista ES CÒDOL

Que com és que me’l vau posar, aquest nom, mare, que ja m’agrada, i molt, però que a vegades penso com se us va acudir, que la iaia Mercè deia que no, oi?, que era molt sec, i l’avi Narcís, que massa curt, i tu i el pare tan convençuts, que es dirà Roc i s’ha acabat, i que, mira, fill, que jo ja estava de vuit i mig i encara no havíem decidit res i ja anava sent hora de pensar-ne un, de nom, que no podíem pas posar-te el de ton pare, que està tip que li diguin Lluci i que diu que de Llucifer, ell no en té res, que Llucià i ja està, i no et podíem pas posar el meu, que vas sortir nen, i un nen ben bufó, amb tot el que ha de tenir un nen, oi que m’entens?, i ni que haguessis estat nena, que m’he passat la vida aclarint que jo, res a veure amb la Verge Maria, per Divina que sigui, que els avis, tots quatre, s’hi van ben lluir també, Llucià, el teu pare i Divina, ta mare, i que n’havíem de buscar un que fos clar, fort i net, i no se’ns n’acudia cap, que tots ens semblaven malament, que si et posàvem Emili et dirien Milio i que si et dèiem Àngel sortiries dimoni, i que si triàvem Fermí tothom cantaria allò d’uno de enero, dos de febrero, tres de marzo, cuatro de abril, i que si ens decidíem per Quirze ja se’n deia l’oncle i que si pensàvem Jesús era molt de missa i que si Romeu, massa teatral i que si Tim semblava un esternut i que si Caïm, el bo era Abel, i pla si eres nena, que Bruna era un perill si sorties rosseta, Blanca, una broma si eres morenassa, Rosina, massa dolç i Dàlia, una flor, Aida, una òpera i Etna, un volcà, que va ser un martiri, no et pensis, que ton pare va comprar un diccionari i tot, que tenia tres-centes trenta-tres pàgines, a veure qui se les llegeix, tres-centes trenta-tres pàgines plenes de noms, que el primer ja no em feia el pes perquè semblava de Ben-Hur, i que llavors en Llucià va dir doncs, cap a Calella, que si allà no se’ns n’acut cap sí que ja podem plegar i aquesta criatura es queda sense nom, i vaig arreplegar les tovalloles blanques i la colònia dolça i el sabó neutre i la robeta fina i el raspallet tou i la pipa nova i el biberó petit i els bolquers menuts per si et decidies a treure el cap abans d’hora i, apa, cap a Calella, i un cop aquí, al balcó, amb aquest mar tan gris i brillant, que feia un dia com avui i l’aigua semblava d’argent, un cop aquí, doncs, ton pare em va dur una revista que acabava de sortir perquè em distragués i quan la vaig veure i vaig llegir-ne el nom, Es còdol, tan salat, tan arrodonit, tan poètic, se me’n va anar tot el patiment i em va venir el teu nom al cap com si no et poguessis dir de cap altra manera, i de tot plegat, fill, ja fa vint anys, i és per això que tornem cada estiu i ens embadalim amb el mar d’argent des d’aquest balcó amb Es còdol a les mans, tan salat, tan arrodonit, tan poètic.

Moltes felicitats a tots els que durant vint anys han fet possible que Es còdol arribés puntualment als lectors. Enhorabona per la feina ben feta i que la revista continuï essent un símbol de Calella, de la mateixa manera que n’és el nom.

Text i dibuix publicats a la revista Es Còdol, número 39-40, juny 2010.