LA CIUTAT MÀGICA
Plovisqueja i la plaça de Santa Susanna del Mercadal fa olor de sorra humida. Els cambrers recullen de pressa els coixins granats de les cadires que fa una estona cremaven de sol i els posen apilonats sota el tendal, mentre jo enceto el carrer de les Hortes.
Fa més de vint anys, quan vaig arribar, vaig trobar una ciutat tímida, amb els ulls plens de les lleganyes d’un son llarg, una ciutat de pedra i aigua, plena de màgia antiga. Ara, el vermelló d’un pont de ferro, cosí d’una torre famosa arreu del món, i els ocres, els rosats, els magenta, els groguencs desmaiats i els torrats honestos de les cases del riu vesteixen aquesta Girona màgica de mil colors.
Baixen la Rambla turistes amb bosses de plàstic al cap que segueixen una guia amb un paraigua blau elèctric obert i alçat, estudiants amb carpetes de la universitat que ignoren la gotellada que creix i riuen alliberats de les lliçons, àvies mudades que parlen dels marits que fa temps que crien malves, mares amb cotxets plastificats, canalla que corre, joves que s’estimen i embutxaquen la mà al cul dels texans gastats i caiguts de la parella. Als Quatre Cantons, noies arrenglerades sota un balcó xisclen i llepen gelats de menta, de xocolata, de maduixa, amb els peus esquitxats i frescos del ruixat, i l’ànima calenta. Somric i m’adono que duc la brusa blanca xopa i la faldilla estampada, arrapada a les cuixes. Tant és, els carrers se m’enduen i trepitjo cada llamborda com si fos el primer cop, enfilo la Força com si no hagués viscut mai en aquell número disset ni m’hagués fet un fart de pujar esglaons torts i desiguals per anar a l’antic seminari a estudiar lletres. Com si no hagués vist en ma vida els patis nus de les cases que al maig s’omplen de flors. Com si tot fos nou, perquè no em canso mai de redescobrir-ho. I al final, a punt d’arribar al peu de les escales de la Catedral, enlluernada per la claror neta d’un cel Huedo a què ha donat pas la pluja estival, sento que em criden i, de cop, surto de l’encanteri. Asseguts en rotllana al voltant d’una taula metàl·lica encara molla, hi ha la Isabel, l’Antònia, en Martí, la Carme, en Rachid, l’Anastàsia, la Soledad, en Rafel, i tots aixequen la mà i em fan senyal que m’hi acosti. La sorpresa no podia haver estat millor: no hi ha res que em vingui més de gust que compartir amb els alumnes la visió majestuosa i resplendent del temple.
Publicat a la revista dels cursos de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística, Ciutadans 18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada