diumenge, 31 d’octubre de 2010

PREMIS CASERO 2010: MERCÈ SAURINA, FINALISTA I HELDER FARRÉS, GUANYADOR

Com cada any, en plenes Fires, aquest migdia ha tingut lloc l'acte de lliurament dels Premis Just Manel Casero. Un any especial, però, perquè arribaven a la trentena. També com sempre, i potser més que sempre i tot, ha estat una festa. Una festa literària de luxe, amb Guillem Terribas de conductor, xerraire i sorprès per un pastís amb espelmes que Josep M. Fonalleras i Izaskun Arretxe han tret del barret amb el Happy Birthday de la Marilyn de fons, amb Narcís-Jordi Aragó i Vicenç Pagès a l'escenari, amb la família Casero, Anna Pagans i Modest Prats entre el públic i amb bona representació del món editorial i de la vida cultural gironina.
Ha estat un plaer ser-hi i una alegria poder xerrar amb coneguts i amics. Deixeu-me felicitar primer la finalista, per la coneixença de vint anys: Mercè, moltes, moltes, moltíssimes felicitats! i enhorabona, ara sí, al guanyador, Helder Farrés. Tant de bo aviat puguem llegir totes dues obres!

6 comentaris:

Mercè, ha dit...

Núria,
Moltíssimes gràcies. Encara no sé ben bé com, des del feisbuc he entrat a la web d'en Josep Campmajor i d'allà he passat a la d'en Roger Casero (el vaig conèixer dissabte:el món és tan petit que va resultar que coneixia la Sira, la seva dona!) des d'on he accedit a la "teva" notícia i, ves per on!, he entrat al teu bloc. I m'ha fet molta il·lusió. Gràcies de debò. Ja et deus imaginar, per experiència pròpia, que encara em sembla que això no m'ha passat a mi... Una abraçada!
Mercè

Núria Martí Constans ha dit...

I tant, Mercè, me'n recordo de la nit dels Casero de fa tres anys com si fos ahir. No tocava de peus a terra! Molta sort d'ara endavant i que vinguin més premis!

garbi24 ha dit...

Vaja..tot una escriptora ha aterrat al meu humil bloc. Haig d'admetre que no et coneixia, però per això son els blocs no?. A la primera visita no és ètic abusar de tu però ho provaré:
No sé si t'has adonat quant has entrat al meu bloc que fa poc he penjat una novel·la curta a Bubok, la pregunta que et volia fer és quin consell em donaries, si és que podés interessar a algú, per poder-la publicar correctament i posar-la a la venta. La pregunta del milió per mi és a quina editorial em podria adreçar, si presentar-la a algun concurs o que fer. Les persones que fins ara l'han llegida em diuen que hi han passat una bona estona...Prou prou ..ja no vull abusar més. Gràcies

Núria Martí Constans ha dit...

Joan-Garbí24,

Gràcies pel compliment i, sí, els blocs són per treure-hi el nas, oi? i enganxa, això de passejar-s'hi, enganxa...
Bé, pel que fa a la pregunta del milió, no et puc dir gaires novetats, res que no sàpigues, segurament. De fet, la majoria del que he anat publicant fins ara han estat obres premiades (tret dels articles a revistes). O sigui que potser és bona idea presentar-s'hi. No sé si es considera inèdit (condició de molts premis)si ja ha estat penjat a Internet.
Diuen que s'ha d'escriure molt i d'enviar molt, però tampoc ha estat ben bé el meu cas, perquè Hores prohibides va ser primera en tot: primera novel·la escrita, primera novel·la presentada, primera novel·la guanyada, primera novel·la publicada... O sigui que tot és provar-ho! Està be que te l'hagin llegit perquè això ajuda a millorar, no?
El tema editorial no és gens senzill. Repeteixo que jo hi he accedit a través de premis, però també conec gent que s'han autopublicat el llibre en paper. Hi ha diferents editorials que ho fan, CCG (Curbet comunicació gràfica), per exemple, amb la Col·lecció Mínima, a Girona mateix.
Encara hi ha qui envia l'original a l'editorial a veure què. Però crec que tenen piles d'originals i que aquest no és un camí fàcil, sobretot en aquesta època de crisi que vivim.
Noi, ja m'agradaria poder tenir un accés directe a la publicació!
Bé, espero que et vagi molt bé, ja continuaré voltant pel teu domini virtual!

garbi24 ha dit...

Gràcies per els aclariments, sé que és difícil, però m'agrada provar-ho, m'agrada escriure, i si més no, quedarà com a orgull propi.
Gràcies altre vegada

Núria Martí Constans ha dit...

És clar que sí, Joan! La constància és una virtut.
De res i una abraçada.