LA MÚSICA DE PARÍS I LES GANES D'ESCRIURE: UN CONTE

CHANSON D’AMOUR

   Només de posar els peus a l’aeroport de Beauvais  vaig saber que sous le ciel de Paris tot continuaria igual que a casa. Què se n’ha fet d’aquell ne me quitez pas de quan ens vam casar?  Je t’aimais tant, Clara. Érem ingenus, plens d’il·lusions. I ara, ara pour un peu de tendresse, de la teva tendresa, je donnerai diamants. El pago, l’amor. M’amago en caus infectes i desembutxaco bitllets per buidar les entranyes i sentir paraules que les omplin. I tu, distant, freda, llunyana. El viatge havia de ser una segona oportunitat, l’ocasió del perdó, que per això Paris sera toujours Paris i amb el seu embruix podríem recomençar. Però la grande cité no té prou poder per unir les vieux amants de nou i continuem per camins separats i ens fem més mal a cada passa.

   Tot just va ser una relliscada, un desencert, Clara. Potser si ella no hagués estat ta germana, no t’hauries assecat tant i no t’hauria quedat l’ànima com una pellota morta. Estava fet, però. I t’ho va haver de dir, la mala pècora, que la preferia perquè tenia els ulls blaus comme le bleu de tes yeux, però deu anys més joves, tenia els teus llavis però sense trampes d’injeccions, tenia el teu cos, les teves corbes, sense el greix ni la misèria de les pelleringues a la carn. I ara som feuilles mortes. El vent se’ns enduu. Perdem els dies i les hores volant sense destí. Se’ns ha instal·lat le diable al cor. Ni la màgia de l’Òpera, ni l’esplendor de le Grand Palais, ni la majestuositat de Notre Dame, ni l’aire bohemi i romàntic de Montmartre són capaços de fer retrobar les enfants qui s’aimen, els enamorats, aquells que creien que mai res no els separaria. Algun dia em perdonaràs?

   Estic fart del silenci. Est-ce ainsi que les hommes vivent? Doncs ja no puc més, enyoro la simpatia del teu somriure, les manyagues, els afalacs, els petons, les olors dels nostres sexes. No puc més i vomito, Clara, t’escupo, gito qualsevol engruna d’estima que hagi sobreviscut a la guerra. Saps què? Doncs que rien de rien, que je ne regrette rien. I sí, ella era més bonica, més suau, més dolça, i la vaig posseir com mai no t’he posseït a tu, embogit, ple d’una set covada durant mesos, i em va tenir com mai no m’has tingut tu, vessant de desig i cremant de cobdícia, àvid de cada plec, de cada petit gest, de cada racó, insaciable, enfollit, assedegat de glòria i delerós de plaer. Mentre m’ignores i m’arracones, no ho oblidis.

Oblidar? Estimat, no t’hi amoïnis, on n’oublie rien, on s’habitue, c’est tout.