Dels marges estant
La gran pega de la diada de Sant Jordi és que si vols regalar algun llibre que no es troba entre les 50 i escaig novetats que la premsa sol incloure als inevitables suplements especials, ja has begut oli. Una llàstima, perquè en els últims anys, amb tots els autors nous i les editorials més o menys ídem que han anat aixecant el cap com uns gnoms atrevits als marges del mainstream literari del país, hi ha cada vegada més llibres tan dignes de consideració com difícils de trobar. N'és un bon exemple Un rostre que no és meu (Cossetània, 2008) d'Òscar Palazón, unes històries narrades des del punt de vista d'uns marginats ben marginats: un vell conserge escolar que regala CDs d'Estopa a les alumnes perquè el masturbin; uns joves violents i la seva víctima aleatòria; la nòvia d'un violador... Tot exposat amb un ritme que enganxa. O bé tenim els contes de Jordi Sedó (Mira sota el coixí, Malhivern, 2008): molt variats i polits fins a l'extrem, i a punt d'arribar a la segona edició. O bé hi ha la primera novel·la de la Núria Martí, Hores prohibides (Amsterdam, 2009), cent pàgines amarades d'una passió gens sentimental. Ara bé, si ens haguéssim de concentrar en un sol cas flagrant, seria el d'en Jordi Cussà, que malgrat una llarga trajectòria continua essent força desconegut, castigat, potser, pels barcelonins perquè no es mou gaire de la seva Berga natal, on l'editorial l'Albí acaba de treure Contes d'onada i tornada, una mostra magistral de les habilitats estilístiques d'aquest autor de culte que fa que la pròpia llengua flueixi amb una força corprenedora capaç d'engrescar el lector més pàmfil. A diferència de segons quins narradors més cèlebres que fan la impressió que escriuen de puntetes, primparats, com si ja fossin els últims homes que parlessin català.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 23. Divendres, 1 de maig del 2009
La gran pega de la diada de Sant Jordi és que si vols regalar algun llibre que no es troba entre les 50 i escaig novetats que la premsa sol incloure als inevitables suplements especials, ja has begut oli. Una llàstima, perquè en els últims anys, amb tots els autors nous i les editorials més o menys ídem que han anat aixecant el cap com uns gnoms atrevits als marges del mainstream literari del país, hi ha cada vegada més llibres tan dignes de consideració com difícils de trobar. N'és un bon exemple Un rostre que no és meu (Cossetània, 2008) d'Òscar Palazón, unes històries narrades des del punt de vista d'uns marginats ben marginats: un vell conserge escolar que regala CDs d'Estopa a les alumnes perquè el masturbin; uns joves violents i la seva víctima aleatòria; la nòvia d'un violador... Tot exposat amb un ritme que enganxa. O bé tenim els contes de Jordi Sedó (Mira sota el coixí, Malhivern, 2008): molt variats i polits fins a l'extrem, i a punt d'arribar a la segona edició. O bé hi ha la primera novel·la de la Núria Martí, Hores prohibides (Amsterdam, 2009), cent pàgines amarades d'una passió gens sentimental. Ara bé, si ens haguéssim de concentrar en un sol cas flagrant, seria el d'en Jordi Cussà, que malgrat una llarga trajectòria continua essent força desconegut, castigat, potser, pels barcelonins perquè no es mou gaire de la seva Berga natal, on l'editorial l'Albí acaba de treure Contes d'onada i tornada, una mostra magistral de les habilitats estilístiques d'aquest autor de culte que fa que la pròpia llengua flueixi amb una força corprenedora capaç d'engrescar el lector més pàmfil. A diferència de segons quins narradors més cèlebres que fan la impressió que escriuen de puntetes, primparats, com si ja fossin els últims homes que parlessin català.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 23. Divendres, 1 de maig del 2009
3 comentaris:
Hola, Núria. Sóc l'Òscar Palazón que surt a l'article de Matthew. Espero llegir-te ben aviat.
Hola, Òscar. Celebro que tinguis ganes de llegir Hores prohibides i, si ho fas, espero que t'agradi!
T'asseguro que vaig passar una bona estona amb El fotògraf. Un final sorprenent, a més! D'això es tracta, no?
Una abraçada,
Núria
Sí, la literatura ha de ser com la vida: sorprenent. Gràcies per haver-me llegit. Ja parlarem.
Òscar
Publica un comentari a l'entrada