dijous, 7 de juliol de 2011

LA MORT DE MIQUEL PAIROLÍ

Em vaig assabentar ahir, poc abans del migdia, de la mort de Miquel Pairolí. Em va costar d'empassar. Costa, d'empassar, la mort. No ens l'acabem d'empassar mai, per més que un dia, més o menys llunyà, l'hàgim d'engolir per força. Ens coneixíem molt poc, amb en Miquel. Havíem parlat en alguna ocasió des que em dedico a escriure i m'havia plagut molt la conversa. Tant, com la lectura de Cera (vaig entrar-hi de ple i gairebé ensumava la Girona resclosida de l'època) o d'Octubre. Anit eren més de les dotze quan em vaig posar al llit. Tenia aquest seu darrer llibre a les mans i em colpia cada paraula perquè sabia que en Pairolí no en podria fer cap més, de dietari. Ni cap article tampoc (amb enteresa es va acomiadar amb Teló). Ni cap nova novel·la. Els lectors podrem tornar-hi, això sí. I hi tornarem. Tornarem a llegir la seva prosa sàvia i en gaudirem com si fos el primer cop que la llegim. Més i tot. Però encara ens costarà acceptar que no trobarem en Miquel enlloc per dir-li com ens agrada, la seva literatura.