dilluns, 16 de maig de 2011

LA NÚRIA MARTÍ DE ROBERTO BOLAÑO

Fa uns quants dies que vaig acabar Pista de hielo de Bolaño. I fa uns quants dies -per no dir setmanes- que tenia aquesta entrada pendent. Perquè no us penseu que us volia explicar com m'ha enganxat la prosa de l'autor i com he anat llegint aquesta història d'un crim que passa en un poble que conec prou, tot i que fa temps que en sóc fora. Res d'enyorança, no us equivoqueu: la vida a Girona supera en escreix qualsevol record dels carrers de la vila marinera. Però fa certa gràcia reconéixer escenaris en una novel·la i saber que has trepitjat els carrers que trepitgen els personatges. I us deia que no us penseu que us volia explicar tot això.  Ni tan sols volia dir-vos com de bé aconsegueix l'escriptor retratar un món d'il·lusions perdudes. Resulta, doncs -i això és el que em fa escriure aquesta entrada (que no escric pas entrades de tots els llibres que llegeixo)- que la noia protagonista, la fantàstica noia protagonista, es diu Núria Martí. Em pregunto si en algun moment Roberto Bolaño va sentir el meu nom en aquells bars tristos i sòrdids que visitàvem (si més no és la imatge que en tinc ara). I penso que no. Que ja m'hauria agradat conèixer Bolaño, però que jo en aquella època tenia prou feina a viure i, que ja m'hauria agradat xerrar-hi com vaig xerrar després, als sopars dels anys de carrera, amb Javier Cercas. Coincidències, per tant, ben segur. Això no treu que quan llegeixo "Solo dios sabe si más me hubiera valido imitarlo y no salir de mi despacho, pues fue de esta manera, en un acto público en el Polideportivo de Z, como conocí a Nuria... Nuria Martí" se'm dibuixi un somriure a la cara.
Em sap greu no haver estat assídua del Polideportivo de Z fa vint anys. Desconec, d'altra banda, si hi ha alguna patinadora que realment es digui Núria Martí. No puc obviar, tampoc, que es tracta d'un nom i d'un cognom molt freqüents. Repeteixo, doncs: casualitat, que a més a més no m'assemblo de cap manera a la protagonista d'aquesta Pista de hielo.Però ara que Z és una imatge llunyana, em miro la foto de Bolaño que apareix a la contraportada del llibre i provo d'imaginar-lo pels carrers humits, pel passeig ran de mar, amb la seva jupa de cuir negre (com la que duia Cercas el dia de Sant Jordi a la Rambla), les ulleres rodones, la mirada trista i el cabell esbullat. I no em costa gens imaginar-l'hi. Sabent que jo també hi era, penso que del cert vaig desaprofitar els dies i les hores que no vaig parlar-hi.

Roberto Bolaño

2 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Ah, em penso que, quan mirem enrere, sempre pensem que podíem haver aprofitat més les hores viscudes en un lloc o amb algú. Curiosa coincidència, Núria!

Núria Martí Constans ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, Mariàngela. Em fa feliç que visitis el bloc! I també la coincidència. Salutacions cordials!