la columna
L'home de la cua
narcís-jordi aragó
La vida d'Elena Castedo és com una pel·lícula. Ara té setanta-dos anys, i només en tenia dos quan Pablo Neruda va rescatar 2.500 exiliats republicans espanyols de camps de concentració francesos «venidos de la angustia y de la derrota» i els va encabir com va poder en el vaixell Winipeg –habilitat només per a vuitanta passatgers, que va salpar en direcció a Valparaíso (Xile), on va arribar el 3 de setembre de 1939–. Elena hi va viatjar amb el pare i la mare; allà va créixer i va fer una mica de tot, des de vendre productes de neteja fins a aprendre i ensenyar ballet. Introduïda en el món de l'alta costura, va arribar a ser la model més cotitzada del país. Però també va estudiar: es va llicenciar en lletres a la Universitat Catòlica de Santiago i es va doctorar a Harvard. Vídua del primer marit, es va tornar a casar amb un diplomàtic destinat a l'ambaixada dels Estat Units a Saigon, on va patir les tribulacions de la guerra del Vietnam. En fi, una vida de pel·lícula, de la qual no parlaríem aquí si no fos perquè en aquesta complexa i rocambolesca trajectòria hi hem trobat un moment transcendental i colpidor. Elena Castedo va estar a punt de no poder pujar al Winipeg, perquè la tria dels viatgers era molt rigorosa. Es volia evitar que hi hagués algú amb una malaltia infecciosa, i ella tenia tos ferina. En el decurs dels interrogatoris i dels tràmits burocràtics, cada vegada que tenia un accés de tot, la seva mare l'estrenyia fort contra el pit. Però, a més, l'home que anava darrere d'elles a la cua es va posar espontàniament a emetre sons guturals com si tingués raspera. La simulació i la dissimulació van ser perfectes.
El món, sortosament, és ple de persones que amb accions mínimes o gestos aparentment insignificants poden canviat el curs d'una vida. Elena es va trobar un dia amb Pablo Neruda i li va dir: «Estoy viva gracias a ti.» Sí, però també gràcies a aquell home anònim de la cua que, en els moments decisius, s'esforçava a tossir sense tenir tos.
L'home de la cua
narcís-jordi aragó
La vida d'Elena Castedo és com una pel·lícula. Ara té setanta-dos anys, i només en tenia dos quan Pablo Neruda va rescatar 2.500 exiliats republicans espanyols de camps de concentració francesos «venidos de la angustia y de la derrota» i els va encabir com va poder en el vaixell Winipeg –habilitat només per a vuitanta passatgers, que va salpar en direcció a Valparaíso (Xile), on va arribar el 3 de setembre de 1939–. Elena hi va viatjar amb el pare i la mare; allà va créixer i va fer una mica de tot, des de vendre productes de neteja fins a aprendre i ensenyar ballet. Introduïda en el món de l'alta costura, va arribar a ser la model més cotitzada del país. Però també va estudiar: es va llicenciar en lletres a la Universitat Catòlica de Santiago i es va doctorar a Harvard. Vídua del primer marit, es va tornar a casar amb un diplomàtic destinat a l'ambaixada dels Estat Units a Saigon, on va patir les tribulacions de la guerra del Vietnam. En fi, una vida de pel·lícula, de la qual no parlaríem aquí si no fos perquè en aquesta complexa i rocambolesca trajectòria hi hem trobat un moment transcendental i colpidor. Elena Castedo va estar a punt de no poder pujar al Winipeg, perquè la tria dels viatgers era molt rigorosa. Es volia evitar que hi hagués algú amb una malaltia infecciosa, i ella tenia tos ferina. En el decurs dels interrogatoris i dels tràmits burocràtics, cada vegada que tenia un accés de tot, la seva mare l'estrenyia fort contra el pit. Però, a més, l'home que anava darrere d'elles a la cua es va posar espontàniament a emetre sons guturals com si tingués raspera. La simulació i la dissimulació van ser perfectes.
El món, sortosament, és ple de persones que amb accions mínimes o gestos aparentment insignificants poden canviat el curs d'una vida. Elena es va trobar un dia amb Pablo Neruda i li va dir: «Estoy viva gracias a ti.» Sí, però també gràcies a aquell home anònim de la cua que, en els moments decisius, s'esforçava a tossir sense tenir tos.
Publicat a
El Punt Barcelona 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Comarques Gironines 25-01-2010 Pàgina 64
El Punt Barcelona 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Comarques Gironines 25-01-2010 Pàgina 64
5 comentaris:
Una història colpidora. Gràcies per explicar-la.
I felicitats pel centenari!
Moltes gràcies, fra Miquel! Quan vaig començar no tenia clar que hi arribaria, a cent! I mira!
I pel que fa a la història, tot allò que té relació amb el Winnipeg m'interessa, com m'interessa fer viva la memòria de tants homes i tantes dones que van patir en una guerra cruel i inhumana com totes les guerres.
Pel que em dius, crec que et pot interessar aquest blog:
Fuentes de la Memoria
http://blogs.uab.cat/memoria/
I al Pedro, estic segur que també li interessa el que expliques del Winnipeg
Petons
Felicitats pels 100, Núria, i que en siguin molts més!!!
Quina història! Fa feredat!
Fra Miquel, moltes gràcies per l'adreça, ara mateix la xafardejo.
Rita,
Gràcies! I és veritat que la història impressiona. La realitat sempre supera la ficció.
Publica un comentari a l'entrada