Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exili. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exili. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 de setembre del 2010

ARRIBADA A XILE


El dia 3 de setembre els refugiats van arribar a Valparaiso, Xile. El Winnipeg s'havia convertit en la poesia més bònica que havia escrit Pablo Neruda.

El mateix any 1939, altres vaixells van sortir de França rumb a Xile i a Mèxic.

Un d'aquests vaixells, el Sinaia, ara serveix a la productora Batabat per preparar un documental d'un d'aquests viatges. La pàgina web de la productora ens facilita la següent informació:

“Sinaia, més enllà de l’oceà”.
“Sinaia, més enllà de l’oceà”. Documental de Joan López sobre el viatge que va fer el vaixell Sinaia el 1939 de França a Mèxic amb 1800 exiliats de la Guerra Civil. Tornem a pujar en un vaixell mercant per fer el mateix recorregut avui i veure el dia a dia del vaixell, alhora que sentim els testimonis d’alguns dels protagonistes que van viure aquella travessia de la derrota a un món incert. És una coproducció entre Batabat i TVC i els mexicans La Maroma i Canal Once.

El Punt i l'Avui del dia 22 d'agost van parlar-ne.

dijous, 11 de març del 2010

L'AVUI D'AHIR

Com recorda Ignasi Aragay a Substitució forçada, el seu article de l’Avui d’ahir, la coincidència a les llibreries de França 1939 de Marta Pessarodona, que estudia els primers anys de l'exili intel·lectual, i Una burgesia sense ànima de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, amb els subtítol "prou explícit" de El franquisme i la traïció catalana, no pot ser més oportuna perquè "es complementen a la perfecció".

La foto que acompanya l'article m'ha fet pensar en l'inici de Les mateixes estrelles perquè entre els milers de fugitius que travessaven la frontera, hi havia, a més dels intel·lectuals de Catalunya, persones anònimes com la Teresa, la seva filla Miranda o en Federico a qui tindreu l’oportunitat de conèixer ben aviat.


dimarts, 17 de novembre del 2009

COL·LOQUI INTERNACIONAL SOBRE L'EXILI








Preparen a la Jonquera un gran col·loqui internacional sobre l'exili

Amb una conferència sobre Agustí Centelles, Miquel Berga serà un dels participants de l'ambiciós col·loqui internacional Reflexionant l'exili que organitza el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Mume) i que se celebrarà en aquest mateix museu el 20, 21 i 22 de novembre vinent com a culminació del setantè aniversari de l'inici de l'èxode republicà.

Segons explica el director del Mume i del col·loqui, Jordi Font, aquest esdeveniment pretén aportar un enfocament original a partir de la interpretació de l'exili, sense oblidar els aspectes historiogràfics, des de disciplines com ara l'art, el cinema, la literatura o la memòria oral. Es tracta de fer una reflexió global sobre allò que va significar l'exili més que no pas l'aportació de noves dades. Així, al costat d'autoritats en la matèria sobre la història de l'Exili com Geneviève Dreyfus-Armand, exposaran els seus punts de vista especialistes en cinema, com Àngel Quintana, la professora d'estudis culturals de la Universitat de Londres, Mari Paz Balibrea, i la filòsofa Fina Birulés.
El col·loqui es dividirà en tres grans blocs que analitzaran l'exili des d'una perspectiva històrica, des de les seves expressions artístiques i, finalment, abordant la memòria i el testimoni. El col·loqui, la inscripció al qual costa 30 euros, no és només obert a especialistes sinó al públic en general, i la voluntat de la direcció, segons exposa Font, és «que tingui un caràcter transfronterer». Les ponències seran aplegades en un llibre que, en català, publicarà l'editorial Afers, mentre que Mare Nostrum ho farà en francès.

Extracte de la notícia del diari El Punt (5-6-09)

divendres, 4 de setembre del 2009

COINCIDÈNCIES XILENES

Aquesta setmana ha caigut a les meves mans la novel·la d'Antonio Skármeta El cartero de Neruda. Fa anys vaig veure la lliure adaptació cinematogràfica que se'n va fer i em va agradar molt (nominada, per cert, a uns quants Òscars encara que només en va obtenir un). Per això quan he vist el llibre l'he encetat de seguida esperant retrobar aquell ambient poètic del film, aquell cant a la poesia, a l'amistat i a l'amor que és la pel·lícula.
No m'ha pas decebut, ben bé al contrari (millor que el film!). És una obra magnífica, amb tocs d'humor que reafirmen la tragèdia, amb fines ironies, amb retrats bells i precisos, amb un domini de la llengua fabulós. Cada paraula és triada de manera que ha de ser aquella i no cap altra la que sorprengui el lector per la imatge lírica que es forma gairebé a cada ratlla. La història emociona i colpeix per la duresa d'un final que tots coneixem (Xile, 1973) i que per això no deixa de ser més cruel i més amarg, tal com siu Skármeta, referint-se al cafè, és clar, "Lo tomo amargo."

Xile, darrerament, m'és molt present. Ja he parlat al bloc de Les mateixes estrelles i de l'aventura del Winnipeg, el vaixell que l'any 1939 -ara ha fet setanta anys- Neruda (no sé si es pot parlar d'aquell país llarg i estret sense parlar de Pablo Neruda) va fer sortir de França carregat amb més de dos mil refugiats de la Guerra Civil espanyola cap a Xile. Doncs bé, arran d'això, arran d'haver guanyat el premi de Lectura Fàcil convocat per CCOO i que publicarà Publicacions de l'Abadia de Montserrat aquesta tardor, he rebut també aquesta setmana una invitació per participar a l'acte inaugural de l'exposició "L'odissea del Winnipeg" que l' Associació Allende de Tarragona organitza al port de la ciutat el dia quinze de setembre.
No cal dir que m'ha agradat molt rebre-la i que també m'agradaria molt anar-hi. Si fos a Girona, no hi faltaria. Però no podré ser-hi. Ben mirat, sí que hi seré una mica des d'aquí: aquell dia llegiran un text que escriuré per a l'ocasió amb molt de gust. No es pot parlar de Xile sense esmentar Neruda. Tampoc sense pensar en Allende. A El cartero de Neruda llegim:

"Desde el San Cristóbal hasta el cementerio, fue creciendo el cortejo, hasta que, al pasar frente a las floristas del Mapocho, una consigna celebró al poeta muerto y otra al presidente Allende."

Si amb Les mateixes estrelles els recordo una mica a tots dos i contribueixo a fer coneixedor un acte de solidaritat tan gran com va ser el viatge del Winnipeg, ja estic contenta.

dissabte, 29 d’agost del 2009

AGUSTÍ CENTELLES, DIARI D'UN FOTÒGRAF

El fotógrafo Agustí Centelles, en el campo de Bram. Foto: AGUSTÍ CENTELLES / archivo centelles

M'agraden les fotografies. Totes. Les de casa i les de fora, les d'abans i les d'ara. Són petits fragments de realitat, un tros de paper d'hores viscudes. Aquestes són d'Agustí Centelles al camp de concentració de Bram (Aude, França) durant el seu captiveri (una és d'ell mateix) i tenen un valor excepcional ja que van ser fetes des de dins per qui vivia el drama en primera persona.

M'agraden les biografies. Llibres que parlen de la vida d'una persona, vull dir. Que n'expliquen els detalls i les vicissituds. M'interessen les experiències d'altri. I més si són testimoni d'uns fets que no s'haurien d'oblidar mai perquè no es tornin a repetir. Parlo del Diari d'un fotògraf, d'Agustí Centelles, publicat a Destino i que fa temps que tenia pendent de llegir. Són unes lletres colpidores. No pels sentiments escrits que hi pugui haver ("Solament descric el que em passa, veig o sento cada dia", diu Centelles), que, d'altra banda, s'intueixen a cada paraula i a cada pregunta que es fa l'autor, sinó per la descripció nua de retòrica que el mateix fotògraf diu que fa de la situació inhumana en què van haver de viure homes i dones fugitius de guerra en un país que en teoria els havia d'acollir en llibertat.

La primera persona corprèn i la relació de fets despullats de llàgrimes que l'autor es proposa només d'anotar fa feredat precisament per aquesta nuesa i per la crueltat que explica, és clar.

Des de la cadira de casa, tot pren més valor. Costa d'imaginar viure en aquelles circumstàncies i en canvi cada paraula seva les mostra més reals. Potser algú veu molt llunyana aquella època de patiment, però només cal mirar una mica enrere: a cada família d'aquest país nostre tan petit hi ha sang de lluita, hi ha morts o desapareguts, hi ha record de gana, de tristesa i de por, una por que es va fer grisa i que va durar dècades, i que encara després s'ha cobert amb mil mantes a les mans de dirigents i polítics. Ha costat molt. A França i aquí: tapem la vergonya, fem córrer un vel sobre la mort. El camí de la veritat és ardu, costerut i ple de punxes. És per això que és tan important que surtin a la llum veus que donin fe d'un temps carregat de dolor. Agustí Centelles n'era conscient, d'això, i el seu testimoniatge ens ha arribat, per sort, per partida doble. Potser és cert que una imatge val més que mil paraules, però sense paraules, sense llenguatge, no tindríem passat, ni present ni futur. Els mots d'aquest home que va néixer a València, va viure a Barcelona i va haver de fugir-ne per emprendre un camí d'incertesa i misèria deixant la família a la ciutat són un complement importantíssim a tots els retrats que les seves càmeres van capturar. No deixeu de llegir-los.

(Trobareu més informació a la primera entrada que vaig fer sobre Centelles)

divendres, 19 de juny del 2009

LES MATEIXES ESTRELLES A LLUITA OBRERA

Al número 195 (maig-juny 2009) de la revista bimensual que el sindicat CCOO publica en paper i en format PDF, hi ha aquest breu article (pàg. 19) sobre el Primer Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil.

Els materials de Lectura Fàcil (LF) són llibres, documents, pàgines webs, etc. elaborats amb especial cura per ser llegits i entesos per persones amb dificultats lectores.
Segueixen les directrius internacionals de l'IFLA quant al llenguatge, al contingut i a la forma.
Per què són necessaris els materials de Lectura Fàcil?
Perquè un 30% de la població té dificultats lectores.
Perquè l'accés a la lectura és una necessitat social i un dret recollit en diversos textos legals nacionals i internacionals.
Perquè llegir és un plaer que permet compartir idees, pensaments i experiències.

Més informació a:
Associació Lectura Fàcil

ESTIC LLEGINT...



...Memòries d'un català de Xile. Ha estat un bon regal i més quan no n'esperava cap, que no és el meu aniversari ni és Nadal ni Reis ni res. Potser aquests són els millors, els inesperats, els que surten de cop de la butxaca o de la bossa de l'amic, del company, de l'amant, de l'espòs, que ens vol fer feliços.
El tema de l'exili i el de la Guerra Civil espanyola sempre m'han atret. No sabria dir ben bé per què. Potser pel gran drama humà que representen i perquè em costa d'imaginar-nos abandonant la nostra terra i casa nostra per afrontar un futur incert. Més o menys això és el que explica Cristian Aguadé a les seves memòries. I ho fa amb una prosa àgil, de lectura entretinguda.
L'aventura xilena, encara, i des que em vaig embarcar -mai millor dit- en la història del Winnipeg, em resulta especialment atractiva. Un nou país i una nova vida per a molts catalans i molts espanyols que fugien de la barbàrie. Només en faig un tastet a Les mateixes estrelles, però espero contribuir a fer coneixedora aquesta història de solidaritat que va representar l'acolliment de tants refugiats a països com Xile i Mèxic.

divendres, 12 de juny del 2009

AGUSTÍ CENTELLES, FOTÒGRAF DE L'EXILI



"Agustí Centelles

Camp de réfugiés, Bram, 1939

Agustí Centelles (Valence, 1909-Barcelone, 1985), célèbre photojournaliste catalan, engagé dans la résistance anti-franquiste, est contraint à l’exil après la défaite des républicains en 1939. Interné dans le camp de réfugiés de Bram, dans l’Aude, il partage la vie de ses compagnons d’infortune pendant neuf mois, et continue son métier de photographe dans des circonstances très difficiles, avec des moyens extrêmement précaires.

Pendant ce séjour, Agustí Centelles tient son journal, dont la présente publication regroupe des extraits, illustrés de ses photographies.

Ce témoignage émouvant sur la vie quotidienne du camp de Bram prend une valeur supplémentaire quand on sait que Centelles quitte la France occupée pour retourner clandestinement en Espagne en abandonnant toutes ses notes et ses négatifs à Carcassonne, matériel qu’il récupérera quarante ans plus tard, après la mort de Franco.


Paris, éditions du Jeu de Paume
Préface Miquel Berga et Manuel Cirauqui
Avant-propos de Marta Gili
Format 15 x 21 cm / 64 pages / 12 euros"

Per saber-ne més:

Museu Jeu de Paume de París

Agustí Centelles

Journal d’une guerre et d’un exil, Espagne-France, 1936-1939

du 09 juin au 13 septembre 2009

Diari de Girona:

El llegat del fotoperiodista Agustí Centelles

El Jeu de Paume exhibeix imatges inèdites


La maleta del fotògraf (editorial Destino)

Agustí Centelles
Agustí Centelles va morir a Barcelona el 1985 i immediatament després va aparèixer a França una maleta seva. En aquesta maleta hi havia uns quadernets escolars on l'autor havia descrit el seu pas per un camp de concentració francès (que acaba de publicar Destino i Península, Diari d'un fotògraf. Bram, 1939) / Diario de un fotógrafo. Bram, 1939). Dins la maleta també hi havia unes 650 fotografies sobre aquest camp de refugiats que no s'havien vist mai fins ara. L'estudiosa Teresa Ferré ha fet un recorregut exhaustiu d'aquest treball gràfic i n'explica el seu periple.