Lectura que en Pep Juanhuix va fer el dia 2 de setembre al programa El racó del llibre de Ràdio Dos 84 d'Hostalric.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Winnipeg. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Winnipeg. Mostrar tots els missatges
dimarts, 14 de setembre del 2010
divendres, 3 de setembre del 2010
ARRIBADA A XILE
El dia 3 de setembre els refugiats van arribar a Valparaiso, Xile. El Winnipeg s'havia convertit en la poesia més bònica que havia escrit Pablo Neruda.
El mateix any 1939, altres vaixells van sortir de França rumb a Xile i a Mèxic.
Un d'aquests vaixells, el Sinaia, ara serveix a la productora Batabat per preparar un documental d'un d'aquests viatges. La pàgina web de la productora ens facilita la següent informació:
“Sinaia, més enllà de l’oceà”.
“Sinaia, més enllà de l’oceà”. Documental de Joan López sobre el viatge que va fer el vaixell Sinaia el 1939 de França a Mèxic amb 1800 exiliats de la Guerra Civil. Tornem a pujar en un vaixell mercant per fer el mateix recorregut avui i veure el dia a dia del vaixell, alhora que sentim els testimonis d’alguns dels protagonistes que van viure aquella travessia de la derrota a un món incert. És una coproducció entre Batabat i TVC i els mexicans La Maroma i Canal Once.
El Punt i l'Avui del dia 22 d'agost van parlar-ne.
dimecres, 4 d’agost del 2010
SORTIDA DE FRANÇA
Ara fa un any que tenia ganes de fer aquesta entrada, però l'edició de Les mateixes estrelles encara no estava llesta. Avui fa 71 anys que el jovent de la foto va salpar de França rumb a Xile a bord del Winnipeg, segur que molts ho recordaran. M'agradaria que la meva novel·la fos un petit homenatge al valor d'aquells nens i nenes, homes i dones que abandonaven un país per haver defensat uns ideals, a Pablo Neruda i a tots els que van fer possible la travessia de la llibertat.
"Me gustó desde un comienzo la palabra Winnipeg. Las palabras tienen alas o no las tienen. La palabra Winnipeg es alada. La vi volar por primera vez en un atracadero de vapores, cerca de Burdeos."
"Ante mi vista, bajo mi dirección, el navío debía llenarse con dos mil hombres y mujeres. Venían de campos de concentración, de inhóspitas regiones del desierto. Venían de la angustia, de la derrota y este barco debía llenarse con ellos para traerlos a las costas de Chile, a mi propio mundo que los acogía. Eran los combatientes españoles que cruzaron la frontera de Francia hacia un exilio que dura más de 30 años.
Yo no pensé, cuando viajé de Chile a Francia, en los azares, dificultades y adversidades que encontraría en mi misión. Mi país necesitaba capacidades calificadas, hombres de voluntad creadora. Necesitábamos especialistas.
Recoger a estos seres desperdigados, escogerlos en los más remotos campamentos y llevarlos hasta aquel día azul, frente al mar de Francia, donde suavemente se mecía el barco Winnipeg, fue cosa grave, fue asunto enredado, fue trabajo de devoción y desesperación.
Mis colaboradores eran una especie de tribunal del purgatorio. Y yo, por primera y última vez, debo haber parecido Júpiter a los emigrados. Yo decretaba el último Sí o el último No. Pero yo soy más Sí que No, de modo que dije siempre Sí.
Estábamos ya a bordo casi todos mis buenos sobrinos, peregrinos hacia tierras desconocidas, y me preparaba yo a descansar de la dura tarea, pero mis emociones parecían no terminar nunca. El gobierno de Chile, presionado y combatido, me instaba en un telegrama a cancelar el viaje de los emigrados.Hablé con el Ministerio de Relaciones Exteriores de mi país. Era difícil hablar a larga distancia en 1939. Pero mi indignación y mi angustia se oyeron a través de océanos y cordilleras y el Ministro se solidarizó conmigo Después de una crisis de gabinete, el Winnipeg, cargado con dos mil republicanos que cantaban y lloraban, levó anclas y enderezó rumbo a Valparaíso.
Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie."
Pablo Neruda
"Me gustó desde un comienzo la palabra Winnipeg. Las palabras tienen alas o no las tienen. La palabra Winnipeg es alada. La vi volar por primera vez en un atracadero de vapores, cerca de Burdeos.""Ante mi vista, bajo mi dirección, el navío debía llenarse con dos mil hombres y mujeres. Venían de campos de concentración, de inhóspitas regiones del desierto. Venían de la angustia, de la derrota y este barco debía llenarse con ellos para traerlos a las costas de Chile, a mi propio mundo que los acogía. Eran los combatientes españoles que cruzaron la frontera de Francia hacia un exilio que dura más de 30 años.
Yo no pensé, cuando viajé de Chile a Francia, en los azares, dificultades y adversidades que encontraría en mi misión. Mi país necesitaba capacidades calificadas, hombres de voluntad creadora. Necesitábamos especialistas.
Recoger a estos seres desperdigados, escogerlos en los más remotos campamentos y llevarlos hasta aquel día azul, frente al mar de Francia, donde suavemente se mecía el barco Winnipeg, fue cosa grave, fue asunto enredado, fue trabajo de devoción y desesperación.
Mis colaboradores eran una especie de tribunal del purgatorio. Y yo, por primera y última vez, debo haber parecido Júpiter a los emigrados. Yo decretaba el último Sí o el último No. Pero yo soy más Sí que No, de modo que dije siempre Sí.
Estábamos ya a bordo casi todos mis buenos sobrinos, peregrinos hacia tierras desconocidas, y me preparaba yo a descansar de la dura tarea, pero mis emociones parecían no terminar nunca. El gobierno de Chile, presionado y combatido, me instaba en un telegrama a cancelar el viaje de los emigrados.Hablé con el Ministerio de Relaciones Exteriores de mi país. Era difícil hablar a larga distancia en 1939. Pero mi indignación y mi angustia se oyeron a través de océanos y cordilleras y el Ministro se solidarizó conmigo Después de una crisis de gabinete, el Winnipeg, cargado con dos mil republicanos que cantaban y lloraban, levó anclas y enderezó rumbo a Valparaíso.
Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie."
Pablo Neruda
dilluns, 25 de gener del 2010
Post 100: Narcís Jordi Aragó i el Winnipeg a El Punt
la columna
L'home de la cua
narcís-jordi aragó
La vida d'Elena Castedo és com una pel·lícula. Ara té setanta-dos anys, i només en tenia dos quan Pablo Neruda va rescatar 2.500 exiliats republicans espanyols de camps de concentració francesos «venidos de la angustia y de la derrota» i els va encabir com va poder en el vaixell Winipeg –habilitat només per a vuitanta passatgers, que va salpar en direcció a Valparaíso (Xile), on va arribar el 3 de setembre de 1939–. Elena hi va viatjar amb el pare i la mare; allà va créixer i va fer una mica de tot, des de vendre productes de neteja fins a aprendre i ensenyar ballet. Introduïda en el món de l'alta costura, va arribar a ser la model més cotitzada del país. Però també va estudiar: es va llicenciar en lletres a la Universitat Catòlica de Santiago i es va doctorar a Harvard. Vídua del primer marit, es va tornar a casar amb un diplomàtic destinat a l'ambaixada dels Estat Units a Saigon, on va patir les tribulacions de la guerra del Vietnam. En fi, una vida de pel·lícula, de la qual no parlaríem aquí si no fos perquè en aquesta complexa i rocambolesca trajectòria hi hem trobat un moment transcendental i colpidor. Elena Castedo va estar a punt de no poder pujar al Winipeg, perquè la tria dels viatgers era molt rigorosa. Es volia evitar que hi hagués algú amb una malaltia infecciosa, i ella tenia tos ferina. En el decurs dels interrogatoris i dels tràmits burocràtics, cada vegada que tenia un accés de tot, la seva mare l'estrenyia fort contra el pit. Però, a més, l'home que anava darrere d'elles a la cua es va posar espontàniament a emetre sons guturals com si tingués raspera. La simulació i la dissimulació van ser perfectes.
El món, sortosament, és ple de persones que amb accions mínimes o gestos aparentment insignificants poden canviat el curs d'una vida. Elena es va trobar un dia amb Pablo Neruda i li va dir: «Estoy viva gracias a ti.» Sí, però també gràcies a aquell home anònim de la cua que, en els moments decisius, s'esforçava a tossir sense tenir tos.
L'home de la cua
narcís-jordi aragó
La vida d'Elena Castedo és com una pel·lícula. Ara té setanta-dos anys, i només en tenia dos quan Pablo Neruda va rescatar 2.500 exiliats republicans espanyols de camps de concentració francesos «venidos de la angustia y de la derrota» i els va encabir com va poder en el vaixell Winipeg –habilitat només per a vuitanta passatgers, que va salpar en direcció a Valparaíso (Xile), on va arribar el 3 de setembre de 1939–. Elena hi va viatjar amb el pare i la mare; allà va créixer i va fer una mica de tot, des de vendre productes de neteja fins a aprendre i ensenyar ballet. Introduïda en el món de l'alta costura, va arribar a ser la model més cotitzada del país. Però també va estudiar: es va llicenciar en lletres a la Universitat Catòlica de Santiago i es va doctorar a Harvard. Vídua del primer marit, es va tornar a casar amb un diplomàtic destinat a l'ambaixada dels Estat Units a Saigon, on va patir les tribulacions de la guerra del Vietnam. En fi, una vida de pel·lícula, de la qual no parlaríem aquí si no fos perquè en aquesta complexa i rocambolesca trajectòria hi hem trobat un moment transcendental i colpidor. Elena Castedo va estar a punt de no poder pujar al Winipeg, perquè la tria dels viatgers era molt rigorosa. Es volia evitar que hi hagués algú amb una malaltia infecciosa, i ella tenia tos ferina. En el decurs dels interrogatoris i dels tràmits burocràtics, cada vegada que tenia un accés de tot, la seva mare l'estrenyia fort contra el pit. Però, a més, l'home que anava darrere d'elles a la cua es va posar espontàniament a emetre sons guturals com si tingués raspera. La simulació i la dissimulació van ser perfectes.
El món, sortosament, és ple de persones que amb accions mínimes o gestos aparentment insignificants poden canviat el curs d'una vida. Elena es va trobar un dia amb Pablo Neruda i li va dir: «Estoy viva gracias a ti.» Sí, però també gràcies a aquell home anònim de la cua que, en els moments decisius, s'esforçava a tossir sense tenir tos.
Publicat a
El Punt Barcelona 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Comarques Gironines 25-01-2010 Pàgina 64
El Punt Barcelona 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 25-01-2010 Pàgina 48
El Punt Comarques Gironines 25-01-2010 Pàgina 64
divendres, 4 de setembre del 2009
COINCIDÈNCIES XILENES
Aquesta setmana ha caigut a les meves mans la novel·la d'Antonio Skármeta El cartero de Neruda. Fa anys vaig veure la lliure adaptació cinematogràfica que se'n va fer i em va agradar molt (nominada, per cert, a uns quants Òscars encara que només en va obtenir un). Per això quan he vist el llibre l'he encetat de seguida esperant retrobar aquell ambient poètic del film, aquell cant a la poesia, a l'amistat i a l'amor que és la pel·lícula.
No m'ha pas decebut, ben bé al contrari (millor que el film!). És una obra magnífica, amb tocs d'humor que reafirmen la tragèdia, amb fines ironies, amb retrats bells i precisos, amb un domini de la llengua fabulós. Cada paraula és triada de manera que ha de ser aquella i no cap altra la que sorprengui el lector per la imatge lírica que es forma gairebé a cada ratlla. La història emociona i colpeix per la duresa d'un final que tots coneixem (Xile, 1973) i que per això no deixa de ser més cruel i més amarg, tal com siu Skármeta, referint-se al cafè, és clar, "Lo tomo amargo."
Xile, darrerament, m'és molt present. Ja he parlat al bloc de Les mateixes estrelles i de l'aventura del Winnipeg, el vaixell que l'any 1939 -ara ha fet setanta anys- Neruda (no sé si es pot parlar d'aquell país llarg i estret sense parlar de Pablo Neruda) va fer sortir de França carregat amb més de dos mil refugiats de la Guerra Civil espanyola cap a Xile. Doncs bé, arran d'això, arran d'haver guanyat el premi de Lectura Fàcil convocat per CCOO i que publicarà Publicacions de l'Abadia de Montserrat aquesta tardor, he rebut també aquesta setmana una invitació per participar a l'acte inaugural de l'exposició "L'odissea del Winnipeg" que l' Associació Allende de Tarragona organitza al port de la ciutat el dia quinze de setembre.
No cal dir que m'ha agradat molt rebre-la i que també m'agradaria molt anar-hi. Si fos a Girona, no hi faltaria. Però no podré ser-hi. Ben mirat, sí que hi seré una mica des d'aquí: aquell dia llegiran un text que escriuré per a l'ocasió amb molt de gust. No es pot parlar de Xile sense esmentar Neruda. Tampoc sense pensar en Allende. A El cartero de Neruda llegim:
"Desde el San Cristóbal hasta el cementerio, fue creciendo el cortejo, hasta que, al pasar frente a las floristas del Mapocho, una consigna celebró al poeta muerto y otra al presidente Allende."
Si amb Les mateixes estrelles els recordo una mica a tots dos i contribueixo a fer coneixedor un acte de solidaritat tan gran com va ser el viatge del Winnipeg, ja estic contenta.
diumenge, 24 de maig del 2009
EL WINNIPEG
El viatge Tren de l'Exili entre Barcelona i Portbou reuneix 400 persones al coll de Belitres
"...Al seu costat, la Montserrat conta que, dins de la desgràcia, va tenir molta sort: «Vam travessar la frontera amb cotxe i camió, i poc a poc ho vam haver de deixar tot, en un paisatge ple de cotxes estimbats i coses abandonades. Després d'uns mesos passant d'un refugi a l'altre, vam poder embarcar cap a Xile amb el famós Winnipeg, el vaixell organitzat per Pablo Neruda.-en aquell temps ambaixador a París- i vam arribar a Valparaíso el 2 de setembre del 39, just quan a Europa començava la guerra». Ella va tornar a Catalunya vint anys després, i celebra que ara es facin aquests actes: «És important que es recullin els testimonis de tots els que encara som vius. Els que hem sobreviscut i ho podem explicar som els que veritablement hem guanyat la guerra.»
Extracte del reportatge publicat al diari El Punt el 24 de maig de 2009.
dimecres, 6 de maig del 2009
PREMI DE NOVEL·LA CURTA DE LECTURA FÀCIL
Iniciativa impulsada pel Servei Lingüístic i el Centre de Formació d'Adults (CFA) Manuel Sacristán de CCOO de Catalunya
L'obra 'Les mateixes estrelles', de Núria Martí Constans, és la guanyadora del 1r Premi de Novel·la Curta de Lectura Fàcil
De les disset obres presentades en aquesta primera convocatòria del Premi de Novel•la Curta de Lectura Fàcil, "Les mateixes estrelles", de Núria Martí Constans, n'ha resultat ser la guanyadora. A través de les seves pàgines, l'autora narra un fet històric que va marcar la vida de moltes persones, tot i que per moltes altres encara és quelcom desconegut: l'any 1939 Pablo Neruda va dur més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil Espanyola a bord d'un vaixell, anomenat Winnipeg, cap a Xile.
El jurat d'aquest premi, però, també ha decidit fer una menció especial a una altra de les obres presentades per la seva gran qualitat literària. Es tracta de "L'aigua del Rif", de Montse Flores Pallarès, que explica la història de l'Ahmed, un adolescent rifeny establert a Rubí des del primer any de la seva vida, de la seva família i del seu cercle d'amistats.
CCOO, des de l'any 2002, està promovent la lectura fàcil per potenciar i afavorir l'hàbit lector entre persones adultes que per circumstàncies diverses no llegeixen, per democratitzar el dret a la informació i per afavorir la formació de la ciutadania. Concretament ho fem a través de la col•lecció pròpia de llibres de lectura fàcil "Llegim", la qual, en aquests moments consta de tres títols però la voluntat és anar-la ampliant mitjançant iniciatives com la d'aquest premi.
Núria Martí Constans, autora de "Les mateixes estrelles", rebrà una dotació econòmica de 500 euros a compte de drets d'autor, així com la publicació del llibre, el qual serà validat per la Comissió de Validació de l'Associació de Lectura Fàcil de Catalunya i serà editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Aquesta obra passarà a formar part de la col•lecció "Llegim" de CCOO de Catalunya.
De les disset obres presentades en aquesta primera convocatòria del Premi de Novel•la Curta de Lectura Fàcil, "Les mateixes estrelles", de Núria Martí Constans, n'ha resultat ser la guanyadora. A través de les seves pàgines, l'autora narra un fet històric que va marcar la vida de moltes persones, tot i que per moltes altres encara és quelcom desconegut: l'any 1939 Pablo Neruda va dur més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil Espanyola a bord d'un vaixell, anomenat Winnipeg, cap a Xile.
El jurat d'aquest premi, però, també ha decidit fer una menció especial a una altra de les obres presentades per la seva gran qualitat literària. Es tracta de "L'aigua del Rif", de Montse Flores Pallarès, que explica la història de l'Ahmed, un adolescent rifeny establert a Rubí des del primer any de la seva vida, de la seva família i del seu cercle d'amistats.
CCOO, des de l'any 2002, està promovent la lectura fàcil per potenciar i afavorir l'hàbit lector entre persones adultes que per circumstàncies diverses no llegeixen, per democratitzar el dret a la informació i per afavorir la formació de la ciutadania. Concretament ho fem a través de la col•lecció pròpia de llibres de lectura fàcil "Llegim", la qual, en aquests moments consta de tres títols però la voluntat és anar-la ampliant mitjançant iniciatives com la d'aquest premi.
Núria Martí Constans, autora de "Les mateixes estrelles", rebrà una dotació econòmica de 500 euros a compte de drets d'autor, així com la publicació del llibre, el qual serà validat per la Comissió de Validació de l'Associació de Lectura Fàcil de Catalunya i serà editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Aquesta obra passarà a formar part de la col•lecció "Llegim" de CCOO de Catalunya.
Còpia de la nota de premsa apareguda a la pàgina web de CCOO:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)