TOULOUSE, ALBI, CHÂTEAU DE FOIX

Escapada a França, com altres estius: hi tenim tirada. De fet, tirada a Occitània, encara que sigui per comprovar amb tristesa l'escassíssima presència de la llengua occitana, cosina de la nostra. Terres germanes que ens atrauen.

ARA, BON NADAL!

Quants anys devia tenir quan va fer aquest dibuix? La nit de Nadal és nostàlgica...  Abans hi érem tots. En fi, des d'aquest bloc que em pensava que duraria quatre dies, que em pensava que no sabria omplir, que em pensava que oblidaria quan el vam crear, i, en canvi, mira com m'hi encanto, vull desitjar a tots els que em visiteu un bon Nadal. Ara és Nadal, fa pocs minuts que és Nadal i, al costat de la nostàlgia hi ha lloc per a la tendresa, l'amor i una alegria tranquil·la. És Nadal.

7a trobada familiar

Un centenar de membres de la família Masmiquel-Torrent ens vam reunir el dimarts 12 d'octubre, per tal de celebrar la nostra setena trobada familiar. La jornada va consistir en un dinar de germanor al pavelló polivalent de Sant Dalmai. Aquí teniu la foto! A veure si em trobeu...

Notícia publicada avui a elpunt.cat

COM CADA ANY, NÚRIA

AMB LA FAMÍLIA I SENSE ESCRIURE

Campament base a Montpeller i visita a la Camarga. Parades a Aigües Mortes, Nîmes, Avignon i, de tornada, a Sète i Béziers.

Passajades per carrers i jardins, muralles i palaus. Bon temps i alguns catalans. Dies de parlar i llegir en francès i d'escriure, res de res.
Tornada a Girona. Impossible resistir-m'hi. He tornat a teclejar gairebé obsessivament.

EN FERRAN AL DIARI DE GIRONA

Ha estat una alegria veure l'entrevista que el Diari de Girona ha fet a en Ferran Ruiz. Un encert pensar en ell. Fa una bona feina al capdavant de la Fundació Esplai Girona-Mare de Déu del Mont, com la va fer a la Comunitat de l'Arca a Catalunya, el Rusc i els Avets.

Fa temps llarg (més de 20 anys!) que coneixem en Ferran, l'Ester i els seus fills. Ens han acompanyat ens els moments importants de les nostres vides i sempre hem sentit el seu suport.
Tant en Jordi com jo compartim amb ells la creença en uns valors ètics i familiars per tirar endavant junts en aquesta vida i han estat referent des del moment que Modest Prats ens va casar als Àngels.
Per tot plegat, felicitats per l'entrevista (que podeu llegir aquí) i una abraçada virtual ben forta!

DE FUTBOL I DE BÀSQUET

Amb vint anys, l'única pilota que m'agradava era la de la carn d'olla. Al costat d'en Jordi, a poc a poc he anat adquirint més coneixements sobre esports i sobre esports amb pilota.

L'estrès del final de curs normalment coincideix amb el final de la temporada esportiva i en els darrers anys el percentatge de pilota a les converses familiars s'han incrementat gràcies al futbol del Barça i al Crakòvia, al Vicens Vives i al bàsquet.

Ahir a la mateixa hora hi havia dos actes relacionats amb l'esport. Mentre jo vaig anar la presentació del llibre de Xavier Carmaniu, Història amb pilotes (amb presentadors de luxe!), la meva filla i el meu home eren a sopar per celebrar la magnífica temporada que ha fet l'equip de bàsquet en el qual juga la Laura i que entrena en Jordi.

Ahir CASSÀ DE LA SELVA, demà LLAMBILLES

Ahir al vespre vaig visitar Cassà. M'hi havien convidat des del Consell Comarcal del Gironès per fer una xerrada tertúlia sobre Hores prohibides i Les mateixes estrelles amb alumnes de català per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística. M'hi van acompanyar els amics Salut Coll, coordinadora del Servei, i Joan Vila, professor. D'entrada vull donar les gràcies a tots dos per la gentilesa de convidar-m'hi perquè vaig passar una bona estona de debò. En Joan va haver de tancar la sessió quan ja eren gairebé les deu però el públic encara tenia ganes de fer més preguntes. M'hi vaig sentir molt ben acollida i l'interès que demostraven els assistents per la literatura em va fer pensar que no està tot perdut i que en aquest món tecnològic en què vivim encara hi ha moltes persones que llegeixen. Des d'aquí una abraçada virtual a tots i a totes els que van ser-hi!

I demà al vespre cap a Llambilles per passar no una nit literària, sinó esportiva. L'equip de bàsquet cadet femení del Vicens Vives, l'entrenador del qual és el meu home i on juga la meva filla, va quedar campió de la seva categoria i ens n'anem a la festa de lliurament de trofeus! Totes han jugat rebé i s'ho mereixien! L'últim partit va ser emocionant, només heu de mirar les cares de les noies a la foto!

TARDA DE BÀSQUET

La vida sempre sorprèn. De jove, sempre enganxada a algun llibre o a alguna pel·lícula, no hauria dit mai que un dissabte a la tarda aniria a veure un partit de bàsquet. És clar que si la filla hi juga i l'home hi entrena, la cosa canvia. Ben mirat però, si llavors m'haguessin ensenyat una foto i m'haguessin dit aquesta serà la teva filla l'any 2010 i m'haguessin dit aniràs a veure-la jugar a bàsquet, m'hauria fet un fart de riure i hauria respost i tu de què vas, que vés a saber si en tindré, de fills. I ara em cau la bava!

FI DE CURS

Molt intens, com sempre, aquest final de curs. El mateix dia, al vespre, (divendres passat) dues festes: la del Consorci per a la Normalització Lingüística i el taller de El Galliner a La Planeta. A la primera, hi volia anar perquè hi treballo; al segon, no hi podia faltar perquè la Laura hi actuava. O sigui que primer al teatre i després a veure els i les col·legues a la Coma Cros de Salt.

La petita representació va estar molt bé, ens va fer riure i va fer que els papes, les mames, els avis i les àvies que sèiem davant de l'escenari aplaudíssim fort amb la vista fixa en la nostra canalla. O no tan canalla, que n'hi ha que ja comencen a sortir fins tard i el curs vinent acabaran la secundària. Van actuar amb molta gràcia, van parlar amb molta fluïdesa i s'ho van passar -i ens ho vam passar- d'allò més bé, malgrat els nervis i l'emoció.

La gresca a la Coma Cros va ser multitudinària (set o vuit autocars hi van fer cap) i va durar fins cap allà les onze, quarts de dotze. I sort, perquè així vaig poder enllaçar una cosa amb l'altra i vaig poder saludar els companys i les companyes, a més de ser a temps de veure una actuació dels castellers, els Marrecs de Salt, encara que a la sala d'assaig, que a fora plovisquejava.

I dissabte, cap al sopar de bàsquet al Vives, també amb amenaça de pluja, cosa que va fer traslladar les taules sota el porxo. Vam xerrar i vam menjar carn a la brasa mentre els i les joves encistellaven i endrapaven i també la feien petar. Al final, sorpresa per als entrenadors, entre els quals hi ha en Jordi: bons regals i abraçades i petons. O sigui que aviat anirem a dinar al Massana, perquè el regal també m'ha tocat a mi: un àpat per a dues persones!

No sé si ara sabré acostumar-me a la tranquil·litat!

IV PREMI DE NARRATIVA SANT NARCÍS

Aquest cap de setmana, a casa nostra, hem estat molt ocupats: en Jordi i la Laura han anat amb l'equip del Vives a les 24 hores del Ludibàsquet a Vidreres i jo m'he passat moltes hores corregint exàmens de SPL. Sort que diumenge al matí vaig poder deixar el bolígraf vermell i fer acte de presència, en representació del jurat, a l'acte de lliurament del Premis de Narrativa Sant Narcís. Va ser un bon parèntesi!

El diari El Punt, a la seva edició d'avui, en diu el següent:

"El gironí Pau Saavedra va ser proclamat ahir guanyador de la quarta edició del Premi de Narrativa que organitza el club de lectura de Sant Narcís. Saavedra va guanyar en la categoria A, de majors de 17 anys, amb el relat L'última voluntat d'en Gustau, mentre que el també gironí Josep Agustí va guanyar el segon premi amb Despintat. La categoria B, de menors de 17 anys, va quedar deserta. La pròxima convocatòria només s'admetran treballs en català i es limitarà la participació a un original per autor. En el mateix acte de lliurament dels premis també es va presentar el llibre Premis de narrativa. Recull de relats (2006-2008) (CCG)."