dimecres, 8 de desembre de 2010

LA MEMÒRIA I UN PETIT CONTE

Avui he somiat i he vist la mare. Els estius a Sant Hilari eren especials, plens d'una llum diferent, com si la muntanya ens donés a tots una aurèola més clara i nítida que arran de mar, amb la calitja de la calor. Caminàvem i visitàvem fonts. I no em vaig poder estar d'evocar aquell món a Hores prohibides, ni que fos una mica. Avui l'he tornat a recordar, com tants altres cops, només que hi ha espais que només es troben a la memòria.
LA FONT DEL PIC
                                                                                 
   “No hi anem, mama! Buf, no s’acaba mai, aquest camí?”
   Fa pujada, era aquí mateix, me’n recordo, un trosset més. Està prou cuidat, sembla sorra nova, i aquella dona de la llibreria ha dit que sí, que encara en rajava aigua, que hi feien obres, a la Font del Pic. Hi construeixen un hotel a la vora: un antic convent de carmelites que ha canviat els hàbits per pantalons curts de flors, camises de màniga curta, gorres i barrets de palla. Quasi hi devem ser, no pot faltar gaire. Però no passàvem per aquí, abans. Hi havia unes escales de graons altíssims, sense barana, que feien una mica de por. Donaven ben bé al bar i, només d’arribar-hi, la mare s’asseia a les cadires de fusta, demanava un cafè amb llet i es posava a fer ganxet. No les veig, les escales. Potser no anem bé. El pont, ara ho entenc, hem fet la volta. El veia des dels gronxadors. Hi vam passar amb el pare aquella vegada que vam endinsar-nos un xic al bosc, vam trobar la casa abandonada, en runes, plena de falgueres i ortigalls, i ell m’anava avisant que no m’hi acostés, que em sortirien butllofes a les cames. Era lluny. Ara és a la vora. Veig les parets solitàries de la masia només uns metres més enllà. Baixem. En Jordi, atent com sempre, pendent de mi, em dóna la mà perquè no caigui amb aquests talons.
   “Mama, de veritat, no sé què hi fotem aquí.”
   No hi ha el gronxador que penjava de l’arbre. Tampoc no és tan alt com recordava, l’arbre, però la memòria no m’enganya del tot: el gronxador devia penjar d’aquella branca esquinçada. La mare feia tapets amb argolles de plàstic retallades dels taps del vi. Encara corren per casa. I reia. Sentíem en Capri pels altaveus i ella es feia un fart de riure. De tant en tant, aixecava els ulls del fil beix, em mirava i em saludava amb la mà.
   “Vinga, mama, ostres, marxem, quedarem fets un fàstic amb tanta pols.”
   Han tret els troncs tallats per la meitat, llargs, polits i envernissats, que hi havia a la vora de la barana que ens separava dels arbres. Els avis, les iaies i les mares s’hi asseien i bevien aigua i feien petar la xerrada a la fresca. Aquelles quatre rajoles enganxades a la roca deuen ser del bar, les màquines gairebé les tapen i no ens hi podem acostar.
   “Ni ganes, mama, si està tot abandonat.”
   La font raja. I prou. Només queda el raig i la pedra que l’aguanta. Hi ha un matrimoni amb garrafes. D’uns seixanta anys. “Bona tarda”. Aquí encara se saluda, la gent. Ens segueixen amb la mirada mentre ens n’allunyem per un camí nou que han obert els de l’hotel, asfaltat i brut. Ells m’entenen, filla. Saben per què se m’han negat els ulls.

4 comentaris:

Edurne ha dit...

"...hi ha espais que només es troben a la memòria." Del tot cert. :)
Bonic post. Salutacions i una abraçada.

Núria Martí Constans ha dit...

Gràcies, Edurne. Tal com diu el poema de Miquel Martí i Pol que tens al teu bloc, "no som més que paraules". Sense la presència tangible, la memòria m'ha dut a les paraules.
Una abraçada!

Josep M. Sansalvador ha dit...

Segur que, després de la caminada fins a la font, per agafar noves forces picàveu algun Jaumet.

Un post molt bonic, Núria. Una abraçada!

Núria Martí Constans ha dit...

I tant, Josep Maria! Menjàvem Jaumets i en compràvem alguna capsa per regalar quan marxàvem de la vila de les cent fonts! I pa de pessic també. I anissos. I anàvem a la Font Vella i a la Font del Ferro...

En fi, allò de la memòria. Gràcies i una abraçada per a tu també! Bona nit!