dijous, 24 de desembre del 2009

GRÀCIES, RECORD I BONES FESTES


Moltes gràcies a tots els que visiteu el bloc i a tots els que hi heu participat i hi participeu d'una manera o altra. Un record emocionat també per als que no hi són i ens acompanyarien amb il·lusió aquests dies, com havien fet sempre, per als que no van tenir temps de veure blocs ni de viure aventures literàries que els haurien fet somriure amb alegria, amb aquella alegria franca i intensa dels que estimen.

Amics i seguidors, molt bon Nadal! Que els Reis siguin generosos i que cada dia del 2010 sigui ple d'aquells petits triomfs que fan la vida delitosa i magnífica.

dimecres, 16 de desembre del 2009

VESPRADA A HOSTALRIC

Ahir, amb el cel ja ben fosc, vam fer cap a la biblioteca d'Hostalric. Ens esperava la Neus i al cap de poc va arribar la Rosa: feia setmanes que el Club de lectura m'hi havia convidat per fer una xerrada sobre Hores prohibides, lectura del Club d'aquest desembre.
La veritat és que va ser un vespre fantàstic. Amb moltes dones, això sí, i moltes veus amb ganes de fer-la petar i de comentar la vida de Caterina i les Hores que va passar en un convent. De seguida van voler saber si la història era real o si tot plegat era ficció. M'han fet aquesta pregunta unes quantes vegades i sempre responc allò que diu en Màrius Serra, que els escriptors som una mica vampirs i xuclem la sang de tots els que són al nostre voltant. El que em va agradar més va ser em diguessin que hi havien plorat i que s'havien llegit el llibre en un matí i que, en arribar al final, havien tornat a començar i que... en fi, tot, em va agradar tot.
Què més volem els escriptors, si no és sentir que allò que hem escrit en la intimitat, gairebé sempre sols, ha fet que els lectors s'hi emocionin? Com a lectora, m'agrada viure les novel·les que llegeixo, capbussar-m'hi, no sentir res del que em diuen a casa perquè sóc dins de la història explicada. Si he aconseguit això des de l'altra banda, des del costat dels qui colpegen tecles a l'ordinador posseïts per l'escriptura, em sento satisfeta.
La trobada va ser, doncs, magnífica. Si em llegiu, amic i amigues del Club de lectura de la Biblioteca Modest Salse d'Hostalric, sapigueu que va ser una tertúlia rodona i plena. Us en dono les gràcies. El vostre entusiasme s'encomana!
I gràcies també pel xeflis (oi que va sortir aquesta paraula?) de després de la literatura. A més de satisfer la gana literària, tots plegats vam satisfer la gana física, el rau-rau, vaja, que és més entenedor i més bonic.
Ja tinc ganes d'haver acabat i d'haver publicat una altra novel·la (com si fos tan sezill, oi?) -sóc impacient, ja us ho vaig dir- només per poder tornar a estar amb tots vosaltres.
Neus, Rosa, amic i amigues del Club, una abraçada i que la lectura i l'escriptura us continuïn fent tant de profit.

divendres, 11 de desembre del 2009

MÉS HORES PROHIBIDES




Tres activitats de la setmana que ve, última setmana abans de les vacances de Nadal i per això ben moguda, tindran relació amb Hores prohibides.


En primer lloc, dimarts, dia 15, a les 19 hores, em trobareu a la biblioteca Modest Salse, ja que m'han convidat a la sessió que aquell dia fa el club de lectura d’Hostalric per comentar Hores prohibides, cosa que, és clar, em satisfà molt perquè no hi ha res millor que parlar d'allò que has escrit en la intimitat amb els lectors. Des d'aquí, moltes gràcies per la invitació!

El mateix dia quinze finalitza el termini per presentar els microcontes al joc de lletres de Nadal que, amb molt d'encert, convoca el bloc tumateix llibres i que regala, entre altres, un exemplar dedicat d’Hores. Si teniu ganes d'escriure, encara hi sou a temps!

Finalment, divendres, dia 18, assistiré a l’entrega del premi literari de Salt El setè cel perquè Hores prohibides ha estat de les novel·les més votades i ha quedat entre les cinc finalistes. Moltes gràcies a tots els que m'heu llegit!

dilluns, 7 de desembre del 2009

MINORIES I SOLDATS


Massa dies fa que, posseïda i obsessionada i arrossegada per la quantitat de feina i les ganes boges d’enllestir-la, no escrivia en aquest bloc. M’hi duen de nou justament nou relats. Nou relats de lluita que s’apleguen en un volum primet amb portada de tons negres i lletres roses, d’un rosa fosforescent, que destaquen paraules clau: el Llibre de la Marató, “vull saber contra què lluito”.

Es llegeix de pressa, aquesta miscel·lània feta de col·laboracions desinteressades. Passa xuclant. Des de Lolita Bosch, que obre el recull amb un escrit de no ficció –que no fa conte, vaja, amb els ets i uts d’un conte, vull dir– fins a Màrius Serra, que en la línia de Quiet, el tanca, passem per Camps, que riereja un xic amb blaus i Maries (i no per la nova sèrie del canal català); passem per Monzó, que aprofita un text publicat a La Vanguardia; i passem per Andreu Martin, que sap crear un relat tendre i colpidor, amb joc de paraules inclòs.

No ens oblidem de Jordi Sierra i Fabra, que ens vol fer creure en l’esperança; ni de Manuel Baixauli, que juga amb el temps; ni del discret Rafel Vallbona; ni d’Eloi Vila, que fa el conte dins del conte i ens té reservada una sorpresa.

Després de la pols que s’ha aixecat amb la controvèrsia sobre la qüestió lingüística de la minisèrie Les Veus del Pamano (feu-me cas i llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet, que passa la mà per la cara a la producció televisiva mil cops), després de defenses i acusacions, doncs, sembla que algú n’ha après una mica i ha pensat a incloure en aquest Llibre de la Marató alguna parla més que no sigui el català central. Ja era hora.

Set mil malalties minoritàries, en fi. Quasi desconegudes. A vegades sense nom (“la força cultural dels noms és terrible”, diu Màrius Serra). Set mil guerres. Fem-nos una mica soldats.

Acabo. Ja m’aixeco i vaig al menjador. Obro la capsa i trec el disc. Mentre el poso no puc evitar taral·lejar aquest Sailing que Pep Sala canta en la nostra llengua. Hi barrejo l’anglès i em sento un xic partida perquè tant m’agrada l’original com aquesta nova versió de Navegant, que la fa més propera. I encara penso en l’Estimada Maria d’Esperança Camps, com un dia de fa molts anys, massa anys fa, pensava en la Maria del Te deix, amor, la mar com a penyora. Fem-nos soldats, deia, i lluitem plegats per plantar cara al dolor. Ells i elles han escrit. Llegim-los. Llegim-les.